L’oliva viva

Es questió de setmanes que comencin els primerencs a recollir olives, les burraces son com a catifes als nostres camps, diverses generacions s’apleguen al tros i junts tan el lampista com el cosí de ciutat fan de pagesos per uns dies.

I amb més o menys tècnica, traça i fortuna s’atansen a les oliveres amb ganes de collir el fruit que ha madurat en aquell arbre tan nostre, per poder-ho expreme, mai millor dit i obtenir el preuat greix que gaudiran a la cuina durant bona part de l’any.

Tradició a part, si ens fiquem les ulleres de un nen de sis o set anys, creuríem com diu l’avi que l’olivera s’ha de cuidar be, per que esta viva i que aquesta serà generosa i ens oferirà molts fruits per emplenar els sacs.

De segur que la següent pregunta que ens descol·locaria la mandíbula i algun empast seria: ¿Però l’oliva es viva?

Be si la planta es viva i l’oliva es part de la planta esta viva. Buff, salvem els papers.

No, no. ¿Quan la collim encara esta viva?

Ostres, son preguntes que fan suar el front davant d’un nen de cinc o sis anys...Vaja no tinc n’idea. “Fem un google d’amagat a veure que..”

Les plantes son vives per que “respiren i transpiren” això vol dir que perden aigua que es reposada pel flux de saba que recorre la planta.

L’oliva com tots els fruits després de la recol·lecció segueix respirant i transpirant, el problema es que no tenen una font que els aporti aigua, per tan el fruit “viu” fins que es queda sense reserves d’aigua i l’estructura es col·lapsa. Es una de les raons que les parts de les plantes que consumim com els fruits tinguin una vida útil curta, o sigui que es malmetin relativament aviat.

Tot i això hi han fruits que respiren més ràpidament que altres, si, si, hi ha per llogar-hi cadires! Que vol dir això, que hi han productes que es malmeten més ràpidament com es el cas de el tomàquet o el plàtan en relació amb altres que la seva respiració és més lenta com la pinya o els cítrics, es una relació entre la respiració i el contingut d’etilè que es forma.

La resposta doncs, es sí, les olives son vives després de collir-les i poc a poc deixen de respirar.

Deu meu mai més tornaré a mirar una oliva de la mateixa manera! Sembla el guió per una pel·lícula de stephen king.

Ja ho deia l’avi que s’han de cuidar les olives per treure un bon oli. Bona collita!

Temps de bolets!

Si, amics llepafils, d'aquí res es donará el tret de sortida, i  ordes de uniformats cama lluentes es passegeran amb els seus cistells de vímet, espardenyes de muntanya, gorra per la ocasió, navalleta de mànec de fusta, raspallet, GPS i un llibre per poder identificar les especies de bolets de les contrades.

Son aquella gent que es passa al mati al bosc, el cap de setmana i donen feina a tot un negoci gastronòmic que s’ha muntat al voltat de un grapat de fongs. El autèntics caçadors però, son els que van entre setmana amb caixes de plàstic, als racons que ells només saben i guarden amb recel, gen gran amb pantaló de pana, camisa a ratlles, un basto d’avellaner i un caliquenyo pegat al llavi inferior que per molt que es mogui no cau mai i que encenen un grapat de cops al dia. Gent del poble que recorren la muntanya, no amb un 4x4 o una mandanga d’aquesta, ho fan  amb una furgoneta groga, be que abans era blanca, i que te més anys que el lalala de l’Eurovisió!

 Aquest son els autèntics caçadors la resta quatre pela canyes.

Parlem dels bolets, des de quan mengem bolets? Els fongs i en concret els bolets, son uns dels organismes vius del món vegetal que esta des del començament de l’evolució de les especies. Els  primers homínids ja disposaven de bolets al seu abast, una altre cosa es que en consumissin molt, de fet com ha hipòtesis crec que no gaire per la dificultat de discernir entre les diferents varietats. Com ja sabem hi ha moltes especies que tenen molts exemplars similars tòxics, que poden provocar des de diarrees, a trastorns i fins hi tot la mort. Es per això que de segur es menjava en cert recel.

Seguint la evolució dels bolets en cultures culinàries podem constatar de la seva irregularitat en el  consumen zones gens arrelada. Destacar que s’ha limitat el consum a poques especies, quelcom similar amb el que passa amb els peixos. Podem posar un símil entenedor, el rovello es com el lluç del bosc, esta prou be, però hi ha molts altres especies que tenen, més personalitat i sabor, gustativament parlant. Però be no anem a matar la gallina dels ous d’or.

A l’època Romana (i per a molts gourmets) les amanites eren els bolets més apreciats, de fet el César frisavaper aquests, per això se li donà el nom al ou de Reich o “ Amanita Cesarea”. Però clar tot el que es feia amb Reich era provat pel tastador personal del Cèsar , ja que aquesta espècie te la cosina temuda, l’amanita Fal·loide mortal de necessitat.

Heu pensat mai que els bolets tret de quatre varietats, que han pogut cultivar, son de les poques coses de la natura que l’home no ha pogut domesticar? No les pot reproduir, ha de seguir anant a recol·lectar com feien els primers Homo Sapiens. De la mateixa manera, cercant, mirant la natura, fusionant-se amb ella una estona. Si més no és curiós , que tot i haver passat en uns milions d’anys, ens moguem per un paratge de muntanya pràcticament a quatre potes com els nostres avantpassats, a la cerca de menjar.

La diferencia es que ho fem per plaer i no per necessitat. La cerca del plaer es la llosa que portem tots i que de vegades es la culpable de no evolucionar com tocaria. Una abraçada als tocats pel bolet i vigileu amb ells.