Aquest estiu ha sigut un estiu un xic estrany, amb tot el que estem passant de segur que ningú li ha semblat com els altres.
Pero m'ho pregunto com a ser humà que sóc ¿Que ha canvia aquest estiu envers els altres.? Comencem amb els meus sentits :
La vista, el fet d'estar més o menys confinat i/o mig desescalat fa que no vegi tot allò que estic acostumat a mirar en un estiu, no ja per si feia algun viatge o anava a una festa major, de fet el que veig menys son les cares, l'espill de l'ànima que ha quedat reduïda a la mirada, moltes vegades rere unes ulleres de sol o una gorra pel sol, se'ns fa impossible reconèixer a qui tenim al davant. "El síndrome del home o dona invisible".
El tacte, vaja això sí que és un enrenou, els humans som éssers socials i sobretot els que viuen en aquesta regió del món, tenim un tarannà que se'ns fa molt difícil no tocar-nos. Som lluny de la cultura nipona, nosaltres som d'abraçar, de sentir el contacte de la pell amb la pell, de petons i agafar-nos de les mans.
L'olor, aquest virus ha portat a molta gent a perdre part de les seves percepcions i sentits. I al que més li ha tocat el rebre ha estat el sentit de l'olfacte. També és cert que moltes de les olors compartides de carrers de casa nostra a minvat, acostumats a l'olor de menjar, a salitre, a peix o a crema solar. Aquest estiu ha fet olor de desinfectant i gel hidroalcohòlic per tot arreu.
L'oïda, val a dir que durant el primer confinament vam apreciar el silenci, la natura amb el xiuxiueig dels ocells, la brisa que gronxava els arbres. Fen evident el soroll que provoquem, la contaminació acústica, cotxes, crits, etc. Però pel que fa a l'oïda aquest estiu he trobat a faltar la música, però la que escolto en directe, en festivals, concerts, festes, clubs o xiringuitos, la cultura en general engabiada, un d'aquells danys col·laterals que hi ha en acció bèl·lica.
El gust, aquest sí que ha estat el gran atacat, i no em refereixo al fet que la majoria no combinem la roba amb els colors de la mascareta. Em refereixo a la informació que hem rebut de les nostres papil·les gustatives. Aquest estiu no tingut el mateix gust, no podem gaudir d'una forma similar, tot i que molts restaurants han fet l'esforç per obrir, la por, les mesures higièniques ens ha fet que costi trobar aquell gust a arròs negre, a suquet de peix o a "mantecau".
El gaudi és una sensació, una construcció que va més enllà dels nostres sentits, la suma de molts d'ells, de sensacions i d'emocions que es connecten en el nostre cervell i generen sentiments. La pèrdua d'algú proper ens genera tristesa, ens lleva la gana, ens genera melancolia.
Aquest estiu ha sigut un d'aquells estius on m'ha fet la sensació que hem perdut algú o que estem de dol d'una o de moltes coses. Hem intentat gaudir de les petites coses, però sembla que tot costa un xic més, vaja que hem trepitjat merda i que els éssers humans tenim la negra.
Com dèiem, som animals gregaris tot i com alguns espessiments poden pensar que la vida ermitana pot esdevenir una forma plaent. El cert, és que necessitem l'escalf dels que ens envolten.
