La festa major sempre està relacionada amb l'alegria, als pobles eren dies molt assenyalats perquè el treball d'abans era d'un altre tarannà, al camp si té que anar cada dia i més si és té bèstia, només diumenge que era el dia del senyor. Però la festa major era sinònim de ball a l'embalat, de joves divertir-se de valent i dels no tan joves també. Com en tots els actes socials el menjar i veure tenen, hi han tingut, un paper destacat.
Els dies festius són aquells que s'engalanen les cases i es fa un bon tiberi, s'aprofita per sortir al restaurant o entre els veïns o la colla es decideix treure les taules al carrer o al local social i fer un dinar o sopar de germanor. És donem molt també els actes amb força gent que preparen entitats del poble, com que tot creix de forma exponencial, el que abans era una trobada dels quatre del poble ara és un esdeveniment multitudinari.
Si tirem records és fàcil que aparegui una sardinada de bon matí, preparada al moll amb els pescadors emmascarats per la brasa i aquella olor profunda i densa que s'escampava per tot el moll i que feia de reclam o en algun cas de repel·lent, pels que tenien ganes de fer un mos. Un esmorzar de forquilla que ara dirien, una llesca de pa de pagès i al damunt unes sardines rostides, assaonades i amb una mica de sort amb un raig d'oli. Sense oblidar veure el porro de vi, un dels grans desapareguts de la nostra cultura i que tant ens ha identificat i que tantes bones estones ens ha donat, com el concurs esporàdic de llargada, temps engolint o posició més inversemblant. També el fart de riure amb els iniciats, que per no tacar-se fan mans i mànigues, però que inevitablement acaben empantanegats.
El com un endrapava aquell tiberi era un altre cantar, les mans era l'única forma i l'art de cadascun era la clau, l'estil pessic per treure el llom de la sardina de manera que la deixéssim neta d'espines era el gran que i les nostres mans s'enllardaven de forma deliciosa per llepar amb delit, el premi final és el pa que ha recollit tot el gust del preuat peix platejat. De fet és tan preuat que el seu sabor, aroma i olor ens acompanya durant tot el mati a no ser que fem una bona neteja!
Les xocolatades també fan festa major, la xocolata desfeta també ens transporta ràpidament als records més dolços i sense filtres, un d'aquells àpats que també ens permeten gaudir i embrutar-nos les mans, la boca i si badem una mica també tota la roba dels més menuts i menudes. Aquells gots plens de la xocolata després de sucar melindros, galetes o fartons (els xurros ja són un altre nivell) queden sempre a mitges, pocs són els gots que acaben nets com una patena, només reservat per als més llépols, en el meu cas trobo que embafa moltíssim i sóc dels que els deixa a mitges.
El menjar també és present a les cucanyes, als jocs infantils, en tenim molts d'exemples alguns s'han perdut i d'altres segueixen utilitzant com ara la poma que s'ha de mossegar amb les mans lligades a l'esquena, molts intents de queixalades i algun sistema que s'empescava el més espavilat per poder guanyar. Un altre era el cossi ple de farina on estan amagats uns caramels i que els havien de buscar també amb la boca, quines coses avui hauríem de posar mesures de protecció, ulleres per protegir els ulls, unes pinces pel nas i un protocol, el cert és que tots quedaven amb la cara blanca amb els caramels i això si treien farina tota la tarda. Amb la xocolata desfeta s'aprofitava per fer el joc de donar el melindro sucat a l'altre, però amb els ulls tancats, el resultat era la cara del segon ben empastifada. Més moderns són els jocs amb l'ou i la cullera que es fan carreres o més aviat trams amb la cullera a la boca i aguantant l'equilibri de tot plegat. El resultat era inevitablement truita! Un altre podia ser una fruita poma o taronja portada amb el front amb el parella, o sigui front amb front, també un divertit exercici d'equilibri. I d'altres que segur que us han vingut al cap.
La festa major també és moment de concursos pels més grans i per descomptat lligats amb el menjar, el concurs de qui menja més mandarines, calçots, sardines, etc. cada poble té els seus i de fet sempre em recorda a les pel·lícules del Bud Spencer i en Terence Hill (revisar noms), aquell tros d'home que es feia la juguesca amb el ros esquifit i que no se sabia qui dels dos era un pou sense fons.
Com sempre som animals socials i de costums que ens encanta reunir-nos i celebrar coses al voltant d'una foguera, amb menjar i beure des dels primers homínids el dia d'avui. Bona festa major.
