Entrevista a Pep Pellicer del Restaurant Acuamar “Tenim la idea que cada taula, cada dinar, és una petita festa per al client”

Pep Pellicer és el cap visible dels cinc membres de la cooperativa que porten el restaurant Acuamar. Una idea de treball compartit i trencador en el món de la restauració del nostre país. Integraciço, responsabilitat i honestedat són les premisses d’aquest particular negoci.

Com comences al món de l’hosteleria?
Vaig començar sense voler-ho. Als 14 anys anava a treballar a l’estiu al restaurant Francis que era dels pares del meu amic Xalero i dos anys després vaig començar a l’Acuamar, on el meu oncle havia muntat un restaurant, bar, cafeteria i pastisseria. Era un format molt novedós per l’època i vaig treballar-hi durant les vacances d’estiu de l’escola.

Què suposa aquesta feina?
Te n’adones que tens una vida de no massa qualitat, disposes de molt poc temps personal i portes un ritme bastant diferent a les altres persones. Per altre banda, tens una ofici que mai falta feina, que et fa feliç i que et guanyes la vida, una cosa compensa a l’altre. Quan et fas gran, ho trobes tant normal per què és la teva forma de vida.

Als anys noranta vau formar la cooperativa.
Si, el meu oncle trobava que la millor manera de funcionar era agafar aquelles persones que treballàvem amb ell des que teníem setze anys i proposa aquesta forma de societat.

Ho vas trobar una bona idea?
Recordo que em va fer una mica de por però ara reconec que he de donar la raó al meu tiet. Era una aposta que se’m feia gran, en aquell moment no teníem la seva visió comercial, estàvem supeditats a una forma de treballar. Treballàvem al cent per cent però no compartíem aquesta responsabilitat de la direcció.

Quina ha estat l’evolució de l’Acuamar?
Ha estat un cúmul de coses pròpies del temps. Modernitzant algunes coses com els plats o l’estètica, pròpies d’un canvi d’època.

Teniu una carta i unes suggerencies molt extenses.
Si, parlem de quasi dues cartes. Tenim una carta fixa amb plats tradicionals. La segona està formada per plats de temporada per què la gent ens els demanava. Si el públic t’ho demana no li pots dir sempre: “d’això no en tinc” i així la majoria de plats s’han quedat fixes menys els que són estrictament de temporada.

Però també teniu una tercera carta...
Si també tenim una tercera carta que no està escrita però que existeix. Sempre tenim alguna cosa amagada per quan ve aquell client especial.

La atenció individualitzada és el secret del restaurant?
Suposa un gran esforç i voluntat per part de la cuina. És molt complicat tenir una sèrie de productes sempre a punt, sempre frescos per que puguis funcionar així. Diria que a vegades fem un vestit a mida i això la gent t’ho agraeix, fidelitzes al client. Tenim la idea que cada taula, cada dinar, és una petita festa per al client. Intentem que cada client se senti important, especial, intentem estar molt al damunt de la gent i fer un servei molt individual amb l’aspecte de relació humana i crec que això al final la gent amb el temps t’ho agraeix i et permet triomfar cada dia. No es tracta només de venir a menjar, la gent vol gaudir el millor possible i que els hi cobris el que val, en relació a qualitat preu.

Quin ingredient extreuria l’essència del Acuamar?
Honestedat en el tracte, en el producte i de la relació qualitat-preu.

Què opines de la cuina actual?
Crec que és molt complicada. No és la nostra línea, entenc que hi ha de ser pel fet que hi hagi una sèrie de persones que innovin però no hem d’estar pendent de tot el que fan. El que em sap greu és que quan es parla de la cuina actual, sempre es parla dels grans cuiners i de les grans estrelles. La premsa s’oblida dels centenars i centenars de locals, de restaurants, de cuiners i de cambrers que diàriament i durant molts anys estan treballant per fer un ofici digne. De vegades dona la impressió que aquest tipus de restaurants no existeixen.

Restaurant Acuamar
Consolat de mar, 66
43850 Cambrils
977360059
http://www.acuamar.com/

Toc d'atenció del Grup Godó als membres del col·lectiu 5 a taula

El comitè que vetlla per les bones pràctiques periodístiques del rotatiu del Grup Godó també adverteix contra els titulars tendenciosos, la promoció encoberta de certs establiments per part d’alguns articulistes.

El col·lectiu 5 a Taula, que escriu sobre gastronomia, també mereix una seriosa advertència per part del consell professional per considerar que dos dels seus articles, publicats el 18 de febrer passat i el 17 de setembre de 2010, són "contraris a l’ètica professional". En el primer es fa referència al conegut restaurant Hispània, d’Arenys de Mar, del qual s’elogia l’interiorisme del local, fet per un membre del col·lectiu signant, Miquel Espinet. En concret, en l’article s’escriu literalment "ens acomodem en una de les taules del magnífic nou menjador obra d’Espinet/Ubach Arquitectos i la interiorista Tere Ferrín. Es tracta d’un espai transparent i confortable que penetra des del mateix restaurant al jardí, un espai que sobresurt per la seva elegant senzillesa i austeritat. Un espai agradable i molt acollidor". L’article publicat el 17 de setembre passat està dedicat íntegrament al restaurant Monvínic, propietat d’un altre membre dels 5 Taula, Sergi Ferrer-Salat, al qual cobreixen d’elogis. En aquest cas, s’escriu que "5 a Taula ha esperat dos anys per parlar de Monvínic. La natural cautela i la vinculació amb el seu fundador i propietari –qui, per cert, s’ha mantingut completament al marge de la valoració– han estat les causes. Passat un temps de prudencial distància hem decidit abordar el comentari d’aquest local, un dels més novedosos i interessants de la ciutat".

El consell professional considera sorprenent que "la natural cautela" o respecte a la deontologia caduqui al cap de dos anys i adverteix que "la imatge d’amiguisme i de poca seriositat que han donat atempta al prestigi de La Vanguardia".

font:Diari El Triangle

El Museu Martim BCN organitzà menus mariners

El restaurant del Museu Marítim organitza menús temàtics amb peix i marisc amenitzats amb música en directe.

Tot i que està en ple centre de la ciutat, a la terrassa del Museu Marítim de Barcelona, a l'ombra de tarongers en fruit, només se senten les animades converses dels que disfruten de la Nit dels museus. Aquí hauria d'estar celebrant-se la primera de les nits temàtiques amb rerefons mariner organitzades pel projecte Norai, una iniciativa d'inserció laboral de persones en risc d'exclusió social, però la pluja ha obligat a canviar els plans.
El sopar serà a dins, al saló del local», explica als clients Fina Garcia, d'Impulsem, una de les entitats del Raval que formen part del projecte. El sopar, que costa 35 euros, està amenitzat amb música en directe. Avui la nit està dedicada a les closques i els cargols de mar, de punxa, musclos, navalles i petxines variades envaeixen les elegants taules.

Però, sens dubte, el toc més autèntic del local el posa Manuel, l'ostrer holandès, que es passeja per les taules guarnit amb un davantal amb tires de cuir, brandant a la mà el ganivet amb què obre les protagonistes de la vetllada.

Font : Periodico Catalunya

Guanyadora del IV Concurs de Fotografía del Museu de Xocolata de Barcelona.

Un esclat de colors, globus, bombons i la imaginativa perspectiva que ofereix un mirall van permetre a Ángela Ulloa Ots obtenir el primer lloc en l'IV Concurs de Fotografia del Museu de la Xocolata de Barcelona. El jurat va valorar l'original plasmació del tema d'aquesta edició del concurs, Xocolata i Festa. En aquesta ocasió, per a la final d'aquest interessant certamen es van classificar prop de 20 fotografies d'allò més variades.

font : Pasteleria.com

Al matí no soc res sense un cafè-cafè!

L’altre dia al cafè a toca de casa, és parlava precisament d’això del cafè –cafè, d’aquesta beguda tan necessària com l’aire que és respira per a molts només llevar-se, i per suposat de les diferenciés entre el cafè d’avui i el d’abans. Aquí trencaríem els topics, ja que no crec que ningú afirmés que el cafè d’abans si que era bo, no com el d’ara! Sobretot si tenim en compte que la majoria dels nostres avis i avies de fet no bevien cafè, sinó unes infusions del que anomenaven “malta”, que es feia amb civada torrada. Amarg y molt negre que servia bàsicament per barrejar amb un xic de llet. El cafè de cafetera és reservava pel dia de festa major.

En aquella època també és feia el “suau”, un cafè barrejat amb sifó i sucre o gasosa. Un cafè dolcet, espumós i molt suau!

Ja no cal recorre món per trobar tot tipus de cafè, des del ristretto italia que podríem dir que es quasi mastegable, al seu antònim coffe americà, el cafè llarg per emplenar tasses i tasses de manera constant i sense demanar-ho en una cafeteria de l’Oest. Del nord d’Europa ens arribà el aromatisches Kaffe alemany una mena d’aigua fosca, popularment “aiguaxirri” o del nostres veïns més propers que ens portaren el cafè turc, que no ha acabat de quallar a casa nostra, un cafè on és deixen el poso a la tassa i l’has de veure a xarrups petits per no empassar-te’ls gola a baix.

Amb el temps, hem acumulat al prestatge de dalt de la nostra cuina, una secció amb una quantitat indefinida de cafeteres de tot tipus, segons les tendències de l’època. La italiana de diverses mides des de la de cada dia a les grosses per quan venien les visites. A la mateixa secció trobem la cafetera de filtro de paper, la d’èmbol o també dita cafetera sueca o aquella relíquia de cafetera exprés amb un braç que pretenia simular a la de les cafeteries, i és quedava amb això, un simulacre!

Avui les nostres llars, han deixat enrere totes aquestes relíquies, les cafeteres que fem servir son les que ens ha portat el George Clooney, les de les capsules, amb dissenys cool, fashion, ergonòmiques i fins i tot un xic fàl•liques!

I es que ara hi entenem molt, ha arribat la cultura del cafè a casa nostra, o una gran campanya de marketing, bé alegrem-nos per que podem gaudir de diverses varietats aràbic, robusta, colombià o Etíop per no deixar-nos els capuccinos o doble espressos. Ara doncs quan un s’aixeca al matí pot tenir un autèntic dilema a l’hora de fer-se una tassa de cafè.