Història de pel·lícula d'un gran cuiner

El nostre protagonista va neixer en el si d'una família humil, el seu pare era fuster i es feia un fart de treballar, no us perdeu que no va néixer a una establia, en aquest cas la mare va morir poc després de donar a llum, no només això, al part també va morir el seu germà bessó, ja veieu que aquí hi ha drama a escala d'Oliver Twist. De fet, hi va haver una madrastra que per descomptat com a tots als contes de Disney no es portava gens bé amb el nostre personatge, això va fer que aviat abandonés la llar i anés a viure on els seus oncles. 

Aquí és el moment de la trama que es veu per on aniran els trets, perquè aquests tenien un restaurant. El nostre vailet es va posar a treballar a l'edat primerenca de 10 anys. Als fogons va descobrir de la seva passió, aprenent molt al costat de les de la seva tieta que tenia unes receptes que a ell li tenien el cor-robat, de fet amb els anys les recopilaria en alguns dels seus llibres publicats, però no ens precipitem. 

Amb catorze anys i amb l'experiència d'aprenent va fer cap a la gran Barcelona, ja sé que us pensàveu que era una història de grans cuiners francesos però no, és de la casa. Allí va treballar a diversos establiments com la Fonda Espanya o La Taverna de la plaça del Palau entre d'altres. La inquietud del nostre protagonista l'empeny a fer el salt a Madrid on al cap de vint-i-un anys ja és membre de la Societat de cuiners de la capital, allí continua treballant a diversos restaurants. Torna el melodrama en aquesta història perquè una malaltia de la qual no sabem gaire ve res, l'obliga a no poder treballar per un temps, cosa que aprofita per llegir i desenvolupar-se intel·lectualment envers la cuina. 

Un cop recuperat i amb l'anhel d'haver llegit el que es remenava a França, va decidir anar a París, al cor de la gastronomia europea en aquell moment. Comença a treballar a l'Hotel de Bèlgica on agafà confiança amb els cuiners del territori. De fet, va presentar una elaboració pròpia a l'exposició internacional d'alimentació que es realitzava a la capital francesa. Una mena de concurs on el nostre jove cuiner català va intentar reproduir un paisatge xinès al plat, els membres del jurat li atorgaren el premi d'honor. I amb tot aquell rebombori va començar a escriure a la revista "La cuisine Francaise et etrangeré". Allí va conèixer al reconegut pastisser i escriptor d'importants receptaris Pierre Lacalm, el qual va influenciar molt el nostre protagonista i es van fer bons amics. D'aquesta relació Lacalm produiria uns anys després (1906), la revista "El gorro blanco" del nostre jove escriptor que publicaria a Madrid i Barcelona la primera revista culinària i de l'art de la gastronomia.

Però mentrestant el nostre cuiner no parava quiet, s'integrà a la societat de cuiners de París, d'on va aconseguir els contactes necessaris per entrar a treballar al mític Hotel Savoy, convertint-se amb ajudant d'August Escoffier tota una eminència del moment. Uns anys després i amb una solvència als fogons va convertir-se en el cuiner de l'ambaixada anglesa de Madrid, una bona manera de tornar cap a Espanya. Moment que va aprofitar per combinar la seva de carrera de cuiner amb la d'escriptor, publicant receptes en revistes que desembocaria en la publicació de la seva pròpia revista, com hem comentat. 

A l'ambaixada va conèixer la seva dona Neus amb la que va tenir cinc fills tot i que malauradament només en visqueren dos. Les aventures no acaben aquí perquè també va crear una escola de cuina per senyors i un altre per senyores. No totes les seves idees van sortir com esperava, però va gaudir d'una vida plena d'experiències entorn de la cuina. Finalment, Ignasi Domenech el nostre protagonista, va acabar a Barcelona editant la seva revista de cuina, va escriure disset llibres entre ells "La gastronomia" (1899), "La cocina Vegetariana Moderna "(1918) o el seu darrer llibre "Cocina de recursos (deseo mi comida)" (1941).