18 d’oct. 2012

Descongelem la passió de viure. Tornem a començar!



L’altre dia va caure a les meves mans un reportatge que parlava de “deu xefs que enamoren al món”. Feia referència  als joves espases que han agafat el relleu de la cuina d’autor a casa nostra. Això no em va cridar l’atenció, em va fer que pensar una sèrie de frases d’aquests cuiners, com ara: “somio amb seguir expressant-me amb llibertat”, “Això no es fa per diners, sinó per passió”, “ el dia que deixi de divertir-me em retiraré”, “desitjo fer cuina compromesa” i “fem mil coses per aprendre i per pur plaer” entre d’altres. Ostres, realment em va arribar al cor, quina gent més compromesa i passional, com estimen el que fan, com gaudeixen d’això i com la cuina s’ha convertit per aquests joves en el seu món.
Des de la distància és podria frivolitzar sobre totes aquestes frases, estic segur que molts companys del ram, els hi agraden el que fan, de veritat. Per que és un ofici molt dur i si no t’agrada realment és com anar a picar pedra, les hores que sempre ronden en un mínim de dotze a horari partit, el calor i les condicions de treball de vegades amb espais limitats, el anar contra horaris de tothom, inclosa la família i tot això. Se que aquest sector no és l’únic que és dedica a donar serveis a la gent, i que hi ha altres que de segur s’hi poden equiparar però històricament ha estat el menys popular aquell que ha costat trobar treballadors, això pot ser significatiu pel que fa les condicions laborals.
Però tornem als artistes! Aquesta pila de frases ens indiquen que aquests cuiners estan implicats amb la seva feina i això potser hauria de ser la nostra referència. És un aprenentatge de la vida el que ens mostren aquests joves apassionats. De vegades per la rutina, pels petits problemes que nosaltres els veiem grans, pensem que la vida és molt complicada, molt difícil i molt dura amb nosaltres. I de tant anar fent amb aquests pensaments, de tant voler fer, al final sembla que passem de puntetes per la vida i de fet més que viure-la, la consumim.
La cuina com a ofici, és passional però com tot, pot perdre un dia aquella màgia, sense adonar-nos i caure en la monotonia apàtica, per això esta be veure als joves he intentar despertar allò que tenim, allò que ens mou dintre per despertar-ho i fer-lo sortir un altre cop.
Un amic fa molt poc, va tenir un greu accident i va estar literalment, vint-i-vuit dies mort en un llit d’hospital, després de molta voluntat començà a fer vida normal, un dia al despertar ho va veure clar i així m’ho va dir, nen! la vida s’ha de viure, s’ha de gaudir, però cada dia, cada instant, amb tot allò que fem, del que ens envolta, que els problemes no son importants per que la vida és un regal.
 Apassionem-nos amb la cuina o amb el que fem, sobretot ara que les coses semblen més negres, descongelem la passió de viure, son moments d’implicar-nos, de ficar-hi tot, de vibrar per un instant, de somriure per un detall, de tornar a començar!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada