Fa unes setmanes , be l'any passat, que
varen sortir els resultats de les fatídiques i esperades estrelles Michelin.
Per a alguns es una alegria que li reconeixen la seva feina, uns altres
respiren tranquils per conservar-la i uns darrers un xic ensopits per que precisament no li
reconeixent la seva feina.
Catalunya s’ha
quedat un xic orfe pel que fa els restaurants
amb la màxima puntuació, només
han revalidat el Celler de Can Roca, dels germans Roca I El San Pau de la més que coneguda Carme Roscadella.
Clar tenim la gran
baixa El Bulli que va fer una retirada a temps, a l’altre punta del quadrilàter esta El Raco
de Can Fabes que sembla que la personalitat del Santi Santamaria l’han trobat a
faltar els francesos experts amb pneumàtics, tot i que darrera els fogons
segueix la mateixa mà d’en Xavier Pellicer.
I a casa nostra
res...em pregunto si el centralisme també impera al nostre poble, totes les
estrelletes que han caigut a Catalunya s’han anat pels de Can Fanga que diuen
que tenen el morro més fi i per que sobretot són molt més sofisticats. Per que
al cap i a la fí no ens enganyem aquest tipus de guies son totalment sesgades,
només aposten per un tipus de cuina
sofisticada i que estigui a la última, només aquells que estan a la
vanguarda poden pujar en aquest carro i no tots, uns elegits.
No seré jo el que
aixequi la manta de les coses que passen a certs nivells, pel que fa les
polítiques de les guies gastronòmiques, però ara ja no som tant surells com
abans i no ens deixem prendre tan el pel, i que com diuen els que carreguen més
cap a la dreta, no oblidem que és un negoci.
A la província de
Tarragona, una de les zones que té més restaurants en relació als seus
habitants, ens quedem com estàvem, es mantenen doncs la estrella atorgada al
restaurant Can Bosch i Rincón de Diego de Cambrils, així com la del restaurant Torreo de L’India a Xerta.
Si fem una comparativa Barcelona te
vint-i-cinc restaurants estrellats, Girona tretze i Lleida cap. No se quines
conclusions em de treure sobre això, però potser no n'hem de fer cas i el que
potser em de rumiar com emplenar els nostres restaurants aquest hivern i quines estratègies em de
empescar-nos per que Cambrils sigui un altre cop una icona de la bona cuina i
no es quedi amb l’etiqueta de fast-food de peix.
A vegades les
coses no semblen tant difícils preguntem-nos per que en un carrer que esta ple
de restaurants un esta ple i els altres no fan un ral. En aquest moments de
crisis sembla que a tots els restauradors no els afecta igual, quines son
aquestes polítiques o tarannàs que fa que el client se senti be, content i per
poc que pugui vagi a un perfil de restaurant i pas el de més enllà.
Deixem-nos doncs
de estrelles i preguntem realment als estrellats que han sabut ficar-se a la
butxaca a la seva clientela, que han sabut donar-li allò que el comensal volia.
Aquells
restaurants que segueixen fent caixa per a ells seran, senyor Michelin les clau
del cel , el cel d'arribar a final de mes. Amen!
