La gent amb nassos que està darrera el producte

Ha passat el divendres negre i el Blue Moon, el primer comporta una que comporta una compra compulsiva i el segon una teoria de la tristo máxima, herència de la cultura americana. En relació a la primera d'aquestes crec que ha casa nostra som una gent de seny tot i que podríem dir que és una teoria de pa sucat amb oli, em decanto més perquè la gent aprofita aquestes dates per fer compres de Nadal de forma anticipada i més aquest any que semblava tot molt negre.

Notino

A les notícies, escoltava diverses iniciatives per aquest dia de la mà d'associacions de botiguers de "black friday si, però sostenible" on els agremiats en comptes de grans descomptes els botiguers regalaven als seus clients xecs regals per descanviar en la propera compra, una iniciativa semblant ha promocionat l'ajuntament amb els xecs de comerç de proximitat on per cada compra superior a 20 € et descomptaven 10 €. Totes iniciatives lícites i imaginatives perquè la gent de barri comprin al petit comerç. Potser ha arribat l'hora de fer-nos un xic conscients de que si van desapareixent els comerços de proximitat als nostres barris seran deserts, no hi haurà caliu, i com ja esta passant es multiplicaran les verduleries a supermercats de gent de fora que busca oportunitats, que es posarà al capdavant d'una tenda de queviures com podria obrir un Basar. No és una predicció malauradament és una realitat que està devorant els nostres carrers, places i rambles que van quedant despullades d'identitat. 

I enfilant el tema vaig llegir una entrevista a Neus Mollor una ambientòloga que a través de dades estava fent una recerca per perfilar els nous pagesos, per veure com és se'ls podria ajudar. Bé la realitat és que hi ha un problema generacional amb la pagesia, treballar al camp o a les granges té poc relleu generacional i on abans es necessitaven deu persones per portar uns camps ara només hi queda una. Neus constata que actualment conviuen dos perfils de joves que fen de pagès, el que segueix per tradició familiar molt pocs i els nous que tenen la inquietud de ficar-se en aquest món, també oberts a altres tipus de maneres de fer i que ambos es complementen i es relacionen, perquè el que veu la gent de pagès és que necessiten les dues per la manca de seguiment. En el reportatge s'explica tot i que hi ha hagudes per aquests emprenedors aquestes són inicials, però que la feina d'aquell que comença de nou no recull els seus fruits fins després de deu anys quan la producció és plena i tot va rodar. La duresa de la feina i les problemàtiques que sovint es troben aquests joves fa que molts caiguin pel camí. L'ambientòloga remarca que les ajudes haurien de ser per fases i que primer aquests futurs pagesos i pageses abans d'adonar-se d'alta com a tal haurien de passar un rodatge per diverses explotacions, granges, etc. Per veure realment que es veuen en cor de tirar endavant, que tenen més afinitat o com poden combinar diverses el camp amb el bestiar com feien temps enrere. El que sí que es conclou en l'entrevista és que tampoc podem fer una crida a anar a fer de pagès perquè es necessiten nassos perquè és un ofici dur i que ha d'agradar. 

Aquest buit de pagès l'han aprofitat les grans empreses comprant camp i muntant grans plantacions i fent una lluita de preus amb els petits productors com ja passa amb altres àmbits, el seu problema és que no troben mans. Tenim al davant el mateix problema que amb el comerç, hem de fer costat a aquesta petita producció del pagès o la pagesa que ha apostat per fer les coses bé i fer-nos arribar un producte de qualitat. Per què doncs no es dispara el producte de producció de proximitat o ecològic? Hi ha molts fronts per obrir, un seria la conscienciació, ja sabem que hi ha un factor determinat per un segment que es lliga al preu, però s'ha de treballar, a vegades i sobretot en aquests productes es parla d'una diferència de 50 cèntims el quilo per una qualitat i tot un ecosistema del qual som part que està darrera. Al final si no hi ha pagesos, ramaders o pastors d'on traurem els bons productes, aquells que volem que els nostres fills mengin. Queda molt política i pedagogia per fer. I els més petits no tenen veu, no poden muntar campanyes de màrqueting impactant, per a molts tots els divendres són negres, liles o vermells. 

Això si els que estan tenen uns bons nassos!!

Carta a la gent del camp

Fa uns mesos que el nou president dels EUA va jurar el càrrec, al cap de pocs dies de la presa de possessió la ministra d'Indústria, Comerç i Turisme, Reyes Maroto, va enviar una carta al vicepresident de la Comissió Europea, Valdis Dombrovskis, en la qual li urgeix a Brussel·les a iniciar converses amb la nova administració estatunidenca, presidida per Joe Biden, per a suspendre la llei Helms-Burton, que perjudica el comerç i a la inversió espanyola a Cuba, especialment al sector turístic, així com la suspensió dels aranzels a productes espanyols que aplica els Estats Units i que perjudicant greument l'exportació de diversos productes com l'oli, el vi o les olives entre molts altres. 

Paral·lelament una altre gran i poderosos de EUA Bill Gates, s'ha convertit en el propietari de més terres conreables d'Amèrica, uns 240 mil acres repartits en 16 estats, el gran pare dels softwares binaris diu estar interessat en els avenços en tecnologia agrícola per combatre el canvi climàtic, encara que tot fa pensar que darrere està l'expansió de l'empresa de producció de carn vegetal Impossible Foods. 

Com deia el Marc Casanovas en un dels seus articles en Bill Gates serà un pagès que mai s'embrutarà les mans. La veritat és que no sé si la millor de les idees és fer una carta al nou president dels EUA o al president de Microsoft, estic encara rumiant que li podríem demanar segurament als dos i al que representen. En el tema de l'alimentació els veig com els líders de la marca blanca. Els que porten aquest món com un gran hipermercat, on es compren les collites de camps sencers d'un any per l'altre a preus a la baixa. On hectàrees i hectàrees de terres són conreades amb el monocultiu de moda d'aquell any, carregant-se l'equilibri del territori i l'ecosistema com amb la soja, l'advocat o tants d'altres productes que esgoten els recursos del sol. I deixen a la població sense un altra alternativa sostenible. Grans multinacionals i nacions marca blanca, vermella o verda, tant es val. 

La meva carta segurament la voldria dirigir a pagesos, pastors, ramaders la gent de camp, de terra endins perquè resisteixi, els donaria les gràcies per ser tan valents i fer de la seva feina una passió, de pensar en nosaltres i en l'espai que els envolta. Perquè ells formen part de la resistència, dels que lluiten contra molins o contra Goliats que s'omplen la boca amb la lluita del medi ambient, amb les polítiques que han de concretar en una cimera que no arriba. 

Hi ha molts herois que s'embruten les mans, tants que no podem posar noms i cares a tots. Un dels darrers projectes que s'ha passat a la resistència és la cooperativa Lletera de Campllong (Gironès), una de les antigues sòcies fundadores de Llet Nostra, llençarà la seva pròpia marca de llet i deixarà de treballar per una coneguda marca blanca. La companyia a donat un gir existencial per oferir assenyala, un producte "de proximitat" i reivindicar "la qualitat" de les explotacions ramaderes del territori. Al final com diuen a la cooperativa, reduir el circuit comercial vol dir ajudar al productor 40 explotacions entre Girona i Lleida; aquest benefici revertirà de forma positiva en la qualitat del producte, en el benestar animal i millorarà la viabilitat de les explotacions a llarg termini.

Com deia l'estimat Johan "No hase falta decir nada más". 

Com a consumidor conclouria la carta donant les gràcies a la resistència per estar i fer les coses bé, aprofitant per convidar-los a vogar para una producció i un comerç resilient, just i de persones que s'embrutin les mans.