-->
No voldria caure
en el tòpic de tots aquells que surten a veure món i al tornar, acaben sentenciant amb el “com a casa, no es menja en lloc”.
Reconec que es
difícil deixar a banda el tema sentimental i emocional quan es parla del menjar. Es per això que de vegades, se'ns escapa allò de “els macarrons que em feia la iaia eren els
millors”.
Que tiri la primera pedra qui no ho ha pensat mai!
En el meu cas he de
reconèixer que tal afirmació és moguda per l’amor
que posava l’avia Dolors "la Malaca" al cuinar-los i no pas per la seva tècnica, ni acabat. De fet la pasta estava sempre molt passada.
Us vull parlar
del treball de camp realitzat durant prop de tres setmanes, en un campus per a
nens i joves del sud de Anglaterra. Dir-vos que en aquesta investigació, els casos a
estudiar han estat tres franges d’edat, coincidint amb la dels meus fills, que oscil·len entre preescolar i el final de la primària.
Per entrar en
situació comentar que l’horari del campus era similar al d'aqui, de 9,30 a 15,30.
Per
adaptant-nos a las costums del anglosaxons fèiem un bon esmorzar, posteriorment
els havia de preparar un mos i el lunch per menjar-ho allà. Si lunch! perquè no dinen
entaulats, es com un altre mos. Això ja ho teníem una mica assimilat d'entrada.
Les opcions en el
nostre cas per portar eren, fruita, fruits secs, entrepans i/o carmanyola. Que
passava? Que amb aquesta oferta de mos i lunch, els foranis estavem una mica fora de lloc, molt allunyats del que menjaven els autóctons.
La resta o el
gruix de nens i nenes des de tres anys als 16, bàsicament portava porcades.
Em
refereixo que tothom portava aliments processats, dolços industrials,
llaminadures, patates fregides, pega dolces, xuxes en general per donar i
regalar. El més sa que podien portar era un d’aquells
Sandwich al més pur estil anglès, enllardat amb mahonesa...
Cada un pot fer
el que vol però es que voldria fer un incís. Dir que a més, ens varen reduir les
opcions, com que hi havia un nen al·lèrgic als fruits secs, ens
prohibiren portar-ne a tot el campament, el nen tenia deu anys no quatre!
La cosa no acaba
aquí, a apart de portar de sèrie un menjar gens saludable, en aquestes parades
alimentaries (break time), els jovenívols podien comprar en una zona habilitada
més porcades, xuxes o Snacks. Això si, no hi disposaven de fruita, amanides o res saludable.
Per molt perplexa
que pugui semblar, un infant de quatre anys portava diners per comprar les llaminadures.
Això
explica que estiguin tant bragats en el tema econòmic, de segur!
Vaig entendre el
perquè de les grans campanyes que es feien tant a EUA com a UK de menjar
saludable amb els nens.
Podríem pensar que en aquest païssos estan fonamentats en una cultura
culinària de base nefasta, que de mengen molts malament o que els seus habits son en definitiva un desastre. Però qui som
nosaltres per dir això, els de la "Dieta Mediterrània reinterpretada."
O podem reflexionar sobre on anem nosaltres. Sobre allò que mengem. De com s'ha normalitzat el consum de productes i menjars ultra processats.
Tornem a la fruita fresca "sencera", a la
torrada amb unes porcions de xocolata, al entrepà de pernil, o al grapat de avellanes torrades.
No cal fer apologia del integrisme nutricional,
només cal una mica de seny!
No som el que
mengem però el que mengem ens marca com estarem demà, la nostra salut, l’estat
físic i anímic.
