Després de tantes onades i d'un any (bé posem-hi un parell) de tantes vivències, neguits i pors. Hem passat l'estiu que de totes les estacions, és potser la que marca un moment de calma i a l'hora de disbauxa, de treballar molt pels que esperen la temporada i de vacances pels que han treballat tot l'any. També és possiblement un bon moment per descobrir i com no per recordar.
L'enciplopedia.cat defineix records com l'acció de recordar i aquesta com el fet de representar en la ment alguna cosa passada, que un no té oblidat per tal de tenir present algú o quelcom. El menjar és una de les coses que també es queden gravades i quan un es fa gran, té una sèrie de records creuats d'infantesa o de joventut que associa menjar o àpats amb situacions concretes o persones importants que han marcat les nostres vides.
Com que això de remenar els records és quelcom molt especial, seré el conillet d'índies per demostrar aquesta teoria. Per exemple si penso en el meu avi Cèsar sempre em ve al cap l'arrosejat un d'aquells que feia davant meu amb l'olleta de ferro de dues nanses que posava al foc i que jo mirava com ell amb calma i constància remenava perquè l'arròs quedes enrossit, sempre recordaré aquella olor especial a torrat que pot recordar a les crispetes, i com després i posava el caldo i esclatava una fumerada del xup-xup de l'arròs coent. Un ranxo mariner que àvia après ja de petit a la barca que feien els pescadors amb fogonet de carbó. I no podia faltar un bon allioli per acompanyar-lo d'aquell que t'acompanyava tota la tarda.
L'àvia Dolors tenia més mà a la cuina i a més aprenia molt a cuinar per la cuina del Rodolfo on treballava, els records es multipliquen aquí ni han molts: de la sarsuela, a la sèpia guisada amb xocolata, els canelons, el pollastre al forn dels diumenges o fins i tot els bunyols que feia d'allò que sobrava del caldo. Però potser el record més frapant aquell que sempre toca a la porta de la ment és dels més senzills. Uns macarrons amb tomàquet , ceba i botifarra que m'encantava. Els gratinava amb aquells petits fornets de sobretaula que eren com una resistència. Aquell forn era màgic, recordo que només engegar-lo ja feia bona olor, era molt difícil perquè fer alguna cosa que no sortís deliciós. Vaig tenir la sort d'Heretar-ho i certifico que era màgic i que les coses sempre sortien més bones. Els macarrons quedaven amb una crosta de formatge cruixent i aquests estaven podríem dir amb estima que estaven passades, però en aquell moment, eren els millors del món.
Un record més és el que hem ve amb la meva "abuela Nieves" ella tenia diversos plats pel record quasi tots d'origen humil, però que a mi hem resultaben un gran àpat sobretot quan mels feia expressament per a mi. Els caps de xai al forn oberts per la meitat sobre un llit de patates i ceba confitada. Era una explosió per un jove de textures gelatinoses i tendres de totes les parts del cap amb els seus menuts, una retrospecció amb el meu homo més neolític.
Un dels altres "records gastronòmics" era també de caràcter humil, tant com la del pa dur, del que la meva "abuela" feia unes migas delicioses amb llardons i que a mi també em meravellava el ritual de tallar-les i remullar-les, era com el fènix que reviu de les cendres. Les elaboracions fruit de l'aprofitament al màxim del menjar, he de dir encara que soni de molt gran que abans n'existien moltes, perquè no es podia malbaratar res. El tercer d'aquest record guardat en aquest prestatge respon a les "rosquilles" que feia per Nadal, es presentava amb un gibrell ple de massa anisada que les seves mans treballades aconseguia amassar i donar la forma d'anelles grans, que anaven enfilant cap a la paella amb l'oli fumejant, allí es dauraven a poc a poc i després de deixar-les uns minuts a l'escorredor, les ensucrava generosament. Les més bones eren les que em menjava encara calentes, després s'endurien una mica, la "abuela" en feia per a dues famílies, en teníem fins al dia de reis i sempre tothom s'emportava unes quantes a casa.
Els records ens permeten menjar amb la nostra memòria i fer un viatge introspectiu pel nostre passat de segur més suculent. El problema és que després a un li entra la gana.
