“Una persona vegana o vegetariana no ha de ser sempre més respectuosa amb la natura i el medi ambient que una altra que mengi carn. Històricament, ha estat així. Però crec que es pot ser tant un omnívor ètic, com es pot ser un vegà poc ètic”, precisa Carolyn Steel, directora d'estudis a London School of Economics, London Metropolitan University i la Universitat de Cambridge i “una de les deu visionàries més grans del segle XX”, segons la revista The Ecologist.
Aquest es un tema que he volgut seguir de ven a prop ja que el estudi de la alimentació humana em fascina y gaudeixo aprenent d’aquesta. I hi ha un run run dins nostre que sabem que la manera de menjar que hi ha en l’actualitat és insostenible, de la mateixa manera que el canvi climàtic ha estat negat durant tots aquest anys i es segueix mirant cap un altre costat, la nostra dieta actual no ens porta enlloc.
Per una banda els tipus d’explotació tan agrària com a ramadera son inviables a nivell mediambiental i soc conscient que existeix el discurs fàcil i plausible de que és necessari. I en aquell moment penso en el malbaratament que es dona tan en la industria, com en els supermercats o a casa i crec que alguna cosa grinyola en aquest sistema. On no hi ha un equilibri, no es pren consciencia de la nostra alimentació, ni tampoc del consum fruit de unes estructures que ens empenyent al consumisme ferotge. Per no parlar de les modes, l’equilibri sempre es la clau de tot el nostre sistema, de la mateixa manera que fan mal la sobreexplotació, també ho fan les industries de menjars processats. Un vega per convicció es molt lloable y que la seva dieta la composa vegetals, hortalisses, llegums, etc. es per mi un abanderat que segueix els seus principis, però si consumeix processats o ultra processats com la hamburguesa que no és hamburguesa o Frankfurt que no és un Frankfurt, em sembla que no em entès res de tot aquest discurs. El mateix passa amb els carnívors, omnívors i suigeniris.
Steel en una recent entrevista a La Vanguardia assegura que “és molt difícil visibilitzar la importància dels aliments” en el nostre dia a dia, “però modelen el paisatge, la manera com reaccionem davant la natura, com afectem el clima, com hem creat les nostres societats, com confiem en nosaltres. Expliquen també el poder i com es distribueix, expliquen el que valorem i com ens identifiquem i comprenem com a espècie… Tot això gira al voltant del menjar” . La cerca del equilibri resideix en el omnívor ètic. Si estem prenen ara mateix un cafè potser ens em de preguntar, quin es el seu origen? Probe de colombià? Ha estat cultivat a la selva amazònica? Els qui ho van cultiva son una família de la zona? Els van pagar per la seva feina d’una forma justa? Quin va ser el seu transport? Com es va conservar? S’ha airejat i assecat a terrasses de la zona colombiana? I així podríem seguir fins arribar a la nostra tassa que tenim davant.
Personalment m’agradaria apostar per aquest equilibri ètic que manté el nostre ecosistema de pescadors, ramaders y agricultors. Això possiblement implicarà que el consum de carn s’ha de reduir, i ens haurem de plantejar que comprem, i on ho comprem. Un canvi que em de fer totes i que requereix cuinar a casa, en el dia a dia, un acte que d’aquí serà revolucionari.
