En aquest moment de desescalada i que tant em parlat de tornar als orígens, reinventant-nos potser també li hauríem de donar un tomb al fenomen estiueig.
L’estiueig es defineix com l’acció de passat l’estiu
a una residencia diferent a l’habitual, en castellà era “el veraneo”. L’origen
del estiueig el trobem a principis del segle XX propiciat per les classes
benestants de les zones més urbanes de l’època, que enviaven a les seves famílies a passar l’estiu en segones residencies en entorns tranquils i saludables però lo
suficientment a prop per poder-se desplaçar a veure-la en una escapada. Cases
amb jardins, torres rehabilitades o construïdes pels nous burgesos que
proliferaren gracies a la revolució industrial. Situades a la costa o a l’interior.
Em de pensar que en aquella època a les grans ciutats hi existia molta contaminació per les fabriques i els productes que en aquella època es manipulava i per això molts metges receptaven anar a estiuejar fora a espais amb aires més purs, de fet va ser el boom del balnearis on s’estaven períodes que podríem considerar llargs, unes vacances de salut. La forma de consumir els “spas” no te res a veure amb aquest concepte.
Aquestes
desplaçaments es feien en cotxe o autobús de línia, les famílies, els forasters
s’integraven al poble, en moltes ocasions
feien de mecenes a festes o a construccions per la localitat, generaven uns ingressos
extres als pobles que vivien de la pagesia, la pesca, etc.
El concepte de
turisme es un altre cosa, va néixer com a viatge de plaer sense altre motiu,
anomenat “Grand Tour” al
Regne Unit, als viatges que feien els nobles al segle XVII i posteriorment els burgesos al segle XIX a
Europa a culturitzar-se, sobretot a París. La premissa era sortir i descobrir
el món en un primer moment a un nivell cultural.
L’estiueig em dit que eren les vacances familiars en una segona residencia, primer
pels benestants i posteriorment amb el creixement econòmic de les classes
baixes però que es feia a prop de casa a tocar. Avui seria estiueig de
proximitat, posats a mirar és la millor solució pels negocis de costa e
interior que volen salvar la temporada. Tots/es em de posar de la nostra part,
per tornar a la normalitat.
Redescobrim casa
nostra, tinguem la inquietud de viure que fan aquí i allà del nostre país, fem
entre totes que puguem reiniciar-nos. I els restauradors i la gent de l’hoteleria replantegem-nos el futur,
quin es el nostre model de negoci, quines propostes volem desenvolupar, que és
sostenible i a l’hora rendible, davant els reptes que sens
poden plantejar. Segurament esteu cansats de sentir lo de reinventar-se, però
un negoci es quelcom viu i orgànic, be i
si no ho és per lo general no funciona a llarg termini, perquè tot canvia.
Hi han canvis
amables, progressius que es poden preveure i que ens permet preparar-nos i ni
han que venen de sobte i ens agafen amb els pixats al ventre i els deures sense
fer.
Article publicat Revista Cambrils, Juny 2020
