He començat amb la cançó d'Albert Pla "papa jo vull ser torero, papa jo vull mata, toros, vull salta al ruedo..." perquè necessitava aquesta disfunció reflexiva, per entomar aquest canvi de comportament sociològic que afecta molts nens i nenes que diuen que volen ser cuiners i que personalment em sorprèn tant. I que s'allunya tant a la realitat de fa una vintena d'anys. Recordo quan em van preguntar les meves professores, en aquell temps també anomenades "senyus" de l'escola pública Marinada poc després d'acabar vuitè d'EGB, sigles que sonen al neolític de les reformes en educació, amb relació a allò que volia estudiar, el meu futur, etc. I jo ras i curt els vaig dir que volia estudiar cuina, quina desil·lusió van tenir totes, el cert és que varen intentar per tots els mitjans que canvies d'idea perquè com que era un noi que treia bones notes era millor que no tries la formació professional que podia fer carrera. Però res no sabien lo capficat que era.
Així i tot seguim amb la paradoxa que es dona en l'actualitat, per una banda, s'ha generat un reclam mediàtic que ha captivat a petits i grans per la cuina, un miratge és clar, producte del gran espectacle de la televisió i dels programes de telerealitat. Ep que no se'm malinterpreti que tota aquesta avançada i posada en escena a estat fantàstic pels cuiners que han sortit de l'armari i ja no són uns pelacanyes, ara són els toreros del s. XXI, amb qui es volen casar models i presentadores.
I clar, sempre que es generen falses expectatives i ha una topada amb la realitat que han d'entomar en aquest cas, els meus companys dels centres i escoles de cuina. Nois i noies que volen ser xefs amb la facilitat i la dedicació d'uns quants programes de Masterchef . Però com deuen suposar els lectors la cosa no va així i els docents han d'explicar als apassionats "novillers" que la casa no es comença per la teulada i que per aprendre un ofici pràctic s'han de fer moltes hores de vol i posar uns bons fonaments. I així comencen les primeres decepcions al voltant d'aquest núvol de coto de sucre que s'ha creat. Mentre les escoles creixent, les dotacions no tant i la formació intenta agafar aquells unicorns desbocats i apropar-los a la veritable oportunitat que presenta el sector i que resideix en els restaurants de menú o de petit format, en els forns o pastisseries artesanals, en les cuines centrals o de col·lectivitats, en les empreses d'actes i banquets o en les tendes de menjar per emportar. Perquè aquí és on està el futur de la gastronomia, amb això i en les grans cadenes amb les quals no es pot competir.
L'altre meló per encetar és la controvèrsia que existeix entre estar en el moment que hi ha més gent que vol estudiar cuina i la dificultat de trobar treballadors per la restauració. El món laboral que coneixem i sobretot en el sector de la restauració s'ha d'adaptar al flux i al tarannà de la societat, la mateixa que li han ensenyat que tot no s'hi val, que ha d'existir uns mínims i una qualitat de vida. A aquesta societat no se li pot demanar ara que torni un segle enrere. Llums i ombres d'un sector extrapolable possiblement a molts altres, però que ara com que estem a la palestra mediàtica ens toca gestionar. Tenim una oportunitat i sobretot perquè encara que molts no vulguin el turisme, l'hoteleria i la restauració és el motor del nostre país. Agafem el brau per les banyes!
