Hem passat tot Sants i estem a les portes d'un empatx de panellets, castanyes i moniatos. I és habitual fer-la petar després de fer un bon glop de ratafia, moment on el fadrí diu allò de sabeu d'on venent els panellets, un moment on tothom diu la seva. Entre discussions i set ciències dir que com és d'esperar hi ha milers d'atribucions a l'origen dels panellets, però intentarem analitzar el seu naixement cronològic, a partir dels productes i de l'elaboració bàsica que respon al nom de massapà, fem arqueologia gastronòmica!
L'ametlla és una llavor pròpia de Pèrsia i Síria a arribar al Mediterrani per via dels grans comerciants de l'Antiga Grècia. Amb ella els grecs feren moltes elaboracions i també alguna dolça amb mel que era l'edulcorant de l'època. Els pastissos de mel es deien de forma genèrica Melipekton.
El sucre procedent de la canya de sucre no va consolidar-se a casa nostra fins a l'edat mitjana, provinent de l'Índia, arribà de la mà dels pagesos que acompanyaren els conqueridors musulmans. A Catalunya, al "Llibre de Sent Sovi" de començaments del segle XIV, ja es cita el sucre blanc com a ingredient d'elaboracions dolces.
El massapà se li atribueixen diversos orígens, en l'era cristiana és té constància d'un pastís d'ametlles per la celebració de la Pasqua sota el nom de «panis martius» (pa de març o marzapane, en italià). Al llibre De l'Art de Cuinar de Bartolome Scappi el cuiner del papa Pio V, escrit el 1570 també es parla del massapà com un dolç delicat. Però al primer lloc on es parla d'ell és en el llibre Les Mil i una nits datat al segle IX, una antologia de contes orientals de tradició oral escrits en àrab, on es donen cites d'aquest dolç per a poder suportar els dejunis del Ramadà o com a afrodisíac per a poder fer front als dèbits conjugals de manera satisfactòria.
Aquest dolç era una elaboració exquisida medieval, se servia en els àpats més sumptuosos, Joanot Martorell, el fa servir en un dels àpats del Tirant lo Blanc (cap, 52), es menjava sol o bé com a farcit dels pastissets. Al Llibre del Coch, del 1520, hi ha la primera recepta d'un dolç valencià que ens dóna pistes sobre l'origen del panellet, es diuen les casques, un massapà glacejat que ens situa directament amb les figuretes dolces de massapà.
El que sí que tenim clar és que la creació d'aquest petit massapà està al voltant de la festivitat de Tots Sants que es va instituir al segle VII, quan el papa Bonifaci IV, en lloc de fer enderrocar el Panteó romà, dedicat a les divinitats de l'antic imperi, va decidir que el consagrava a la Mare de Déu i als màrtirs del cristianisme. Però no va ser uns segles més tard quan és decidir que el primer dia de novembre seria la data per recordar els morts. Alguns historiadors, assenyalen que els panellets poden ser una evolució dels dolços que s'oferien a les vetlles en moltes poblacions del nostre territori.
Altres històries o llegendes apunten el seu origen a la feina dels campaners que per Tot Sants havien de tocar a difunts durant tota la nit. Perquè aquests poguessin aguantar i tinguessin forces tantes hores, els veïns s'atansaven a l'església i compartien amb ells castanyes torrades, moniatos, dolços com els panellets i vi dolç.
Els panellets com els coneixem ara, amb varietats i formes es recullen en el dietari de l'il·lustrat Baró de Maldà, les cròniques de la Barcelona del segle XVIII que segons explica eren molt populars i es venien al carrer. Concretament, es muntaven parades al carrer de l'Hospital de Barcelona on s'hi venien panellets i també castanyes per menjar-les en la celebració del Dia de Tots Sants.
Com sempre, no sé si ens quedem amb més preguntes que respostes, però el que tenim clar, és que som més de panellets que de Hallowen! I que mai hi ha massa pa!
