Hi havia una cançó de la trinca que parlava dels essers
eteris que dia més o menys així: “fantasmes sense llençols i fantasmes sense
cadenes, i sabeu com se’ls coneix…per lo fantasmes que son”.
Un cop desconcertat el lector amb aquesta entradeta, anem
a per preguntar la lliçó d’avui! Sabeu qui son Maurice Edmond Sailland o
Robert
Courtine?
Potser no, però segur que alguns els hi pot sonar aquests
altres noms Curnonsky o de La Reynièr. Ja se que he fet trampa! Ens
referim a dos dels primers gastrònoms francesos que firmaven amb pseudònim y
que van iniciar allò que avui anomenen critica gastronòmica.
El primer Curnonsky,
va començar a escriure sobre cuina com a “negre”, ja que no tenia un nom de reso a la
gastronomia de la època va voler firma amb un pseudònim, algú proper que volia
ajudar en aquesta decisió li va dir “per
que no com sky” i ell que era molt de la broma ho va posar en llatí, al peu de la lletra “Cur
non sky” .
Curnonsky pública “ La Gastronomique: Merveilles
Culinaires et des bonnes auberges françaises” una guia que apostava
per la cuina més arrelada y tradicional.
Aquest de caràcter conservador es relacionava amb els millors restaurants de
França, em d’entendre doncs, que era un detractor d’allò que més tard es batejà
com a la Nouvelle cuisine.
Per la seva feina se’l va nombrar “Princep dels
gastrònoms”. I així donar solemnitat a la figura del gastrònom, Cursnosky
exercí una mena de tirania que es va consolidar fins avui, la figura del
panxacontenta que anava al restaurant i no pagaven el que menjava i bevia, ja
que la seva opinió era molt influent en les elits.
La Reyniere va néixer sense mans , la seva mare renegava
d’ell i el seu pare li feu una mena de pinces en el seu lloc, aquest agre
panorama, el volca de segur en la ironia més acida que mostra en els seus
escrits, així com un cinisme que ratllava la crueltat en ocasions.
Va escriure els seus “Almanacs Gastronòmics” o “el
manual dels amfitrions”, que es consideren els primers escrits que contenen una
crítica gastronòmica tal com la coneixem en l'actualitat.
Membre de la
societat gastronòmica “La ilustre i voraz societat dels dimecres” y”
La societat universal dels papamosques” que es reunien els dissabtes. Des d’allí realitzaven banquets que
donaven fruit als almanacs o critiques gastronòmiques, així començà un llarg pelegrinatge
de tenir acollats als xefs de l’època que es sotmetien a aquells sopars per tal
de que parlessin ve d’ells.
Va ser el primer en contextualitzar el nom de
gastronomia com avui l’entenem, la seva gran obra es “La gastronomia o el home del camp a la taula”. Va
escriure gran reflexions que van ser copiades literalment pel mateix Brillant –Savarín.
Però no us penseu que no n’hi havien aquí d’escriptors
de ploma viperina que s’amagaven rere
pseudònims. Un dels primers crítics espanyols fou Mariano Pardo de Figueroa que
firmava coma Doctor Thebussem, un
nom fruit d’un anagrama, un joc de posició de les lletres d’una paraula
amagada, en aquest cas doctor embustes, la TH era per donar-li un toc
més germànic, per crea una distancia pròpia d’un estranger al escriure sobre la
cuina d’un altre país amb uns tints quixotistes.
En la seva obra “La taula moderna” es servia de la ironia per criticar que els
menús espanyols, començant pels de la Casa Real, s'escrivissin en francès, amb
faltes ortogràfiques i impresos en bastes cartolines. Era una manera de
reclamar una cuina autòctona y sense el modisme parisí.
El mar esta ple de peixos i no es pot
generalitzar, però sembla que la tirania de la critica es difumina o si més no
esta mutant. Ara els mateixos cuiners, més propers amb el client i les masses
parlant del que fan, no necessiten escrivans y les xarxes permeten que persones
anònimes diguin la seva, sense tenir que seguir feixugues guies encorsetades.
Els crítics i els professionals del periodisme i
la comunicació estan en general, en perill d’extinció sinó es reinventen.
-->
