Jo no vaig seure a la taula de elBulli, ni a la del Racó de Can Fabes, i això que vaig treballar-hi un any, però no per això no van ser els meus referents a la cuina com la Carme Ruscadella al Sant Pau, en Jean- Louis Neichel o en Josep Bullich. Aquests només són alguns d’aquells grans cuiners que van convertir els seus restaurants en icònics i cada un va deixar una gran emprenta en aquells gaudien del menjar, però també com jo d’aquells que els tenien com a model per aprendre un ofici.
Josep Bullich
Com deia jo no seia a les seves taules, així i tot buscava informació de tot el que feien, guies, llibres, diaris i més endavant intercanvi de receptes amb els joves aprenents apassionats que passaven d’una casa a l’altre, tardes de tertúlia sobre allò que feien i com ho feien. I tots somiaven en poder ser part d’aquelles brigades per aprendre l’ofici dels que estaven marcant la gastronomia del moment.
I anaves a l’escola amb ganes de formar-te, per agafar una bona base i poder estar preparats per aquestes grans cases. Estàvem il·lusionats, però érem pobres, i no podíem fer com els grans gormands, entrenar al nostre paladar amb aquell bé de deu de plats i noves elaboracions. Ens havíem de conformar a devorar tot allò que arribava a les nostres mans. La revolució que ja s’havia consolidat al país basc, resultat de la inquietud d’una colla de cuiners entre molts J.M. Arzak, P. Subijana, H. Arbelaitz, L. Irizar, etc. havien reinterpretat els seus plats tradicionals agafant de model que havien utilitzat els francesos amb la Nouvelle Cuisine i que va suposar .
De fet, eren tantes les ganes, que una petita colla ens vàrem tira la manta al coll, i amb els cales que vam treure de treballar la temporada d’estiu, al setembre vàrem anar de ruta al país basc. A principis dels noranta, llogar una furgoneta (sense GPS), dormir a càmpings amb tenda (deia que érem il·lusos) perquè sempre plou per aquelles terres! Amb el nostre pressupost només podíem anar a un restaurant i vam reservar taula al mític Arzak – Casa vinagres- aquest és un d’aquells noms que li fan un flac favor. Total, una colla de marrecs que acabaven els estudis d’FP de cuina anaven a seure en aquella taula, a gaudir d’un tiberi com mai havien somiat i el podien pagar.
Tot boníssim, el pil-pil, la salsa verda, el pastís de cabratxo, per aquelles coses no he rebuscat molt per casa, però tinc aquell menú signat, el mateix Juan Mari va venir a prendre’ns nota i després de l’àpat ens va ensenyar la cuina, quina il·lusió, amb foto de carret inclosa.
La nostra aventura d’espardenya no va acabar aquí, vam anar a veure tots aquells restaurants i entrar per la cuina, demanar pel xef, explicar-lis les nostres il·lusions i sopars de duro, tenim fotos de totes, Akelarre, Zuberoa, etc. Quins temps!
Zuberoa, Hilario
Nosaltres no vam seure en aquelles taules, ni tampoc amb la d’elBulli però no deixa de ser el nostre referent i ens serveix per a comparar i aprendre. D’ells tenim un llegat, diversos plats, tècniques, eines i inclús productes que varen revolucionar la cuina i la gastronomia. L’estima pel territori i el posicionament de la nostra cuina a escala internacional. Si us plau, no reneguem d’aquells que han obert camí, que siguin els nostres referents, que puguem fer memòria per poder comparar i millorar. Com podem fer passos endavant si perdem d’on venim.
Això és el nostre llegat contemporani, l’esforç es formar als cuiners en la historia, amb els grans cuiners, conceptualitzar i referenciar.
PD: He de confessar que aquell anhel em va portar a fer el meu somni realitat vaig formar part de la brigada del Arzak durant una temporada. Un record pel Pello Aramburu cap de cuina d’Arzak que ens va deixar als 58 anys.
Pello Aramburu
