Em costa molt explicar les virtuts del street food a tots aquells que no són uns trendings o hyspers de la ciutat comtal. Perquè a la City, tots els festivals estan plens de food tracks o el que és el mateixes furgonetes o embalats que venen menjar. Però jo que sóc de poble em sembla el mateix concepte que les casetes que es munten a les fires, on pots menjar-te des d'un pintxo moruno a unes braves, però es veu que vaig ensurada!
Fem un pas enrere i raonem una mica més tot aquest guirigall, començo aquest comentari després de donar una ullada a l'article "Street food y comida callejera en Barcelona de Vera Armus y Camila Loew". On fan un estudi del fenomen "Street food" i del que he cregut entendre que darrere de tot això, hi ha més un moviment de màrqueting que no pas de menjar de carrer de debò. Per començar la nostra cultura no es gaire de menjar al carrer, tal com ho entenen a la resta del món. I sobretot a Catalunya, on menjar al carrer es redueix als xurros, gelats i alguns entrepans o núvols de sucre que de petits demanàvem a les fires.
Als països anglosaxons és molt freqüent menjar el típic Fish & Chips al carrer, asseguts en un banc o a una vorera amb un got de cervesa, mentre te'n vas barallar amb les gavines per no perdre la peça de peix. Els ianquis mengen caminant o als parcs de les City: burritos, burguers o hot-dogs. Passa quelcom semblant a gran part de sud-americà i a les grans urbs asiàtiques, on els carrerons del centre són improvisats mercats plens de petites parades, on es cuina allà al davant menjar de qualitat, a preus populars.
El que prolifera a llocs com Barcelona, on no existeix aquesta cultura de menjar pel carrer, és un concepte molt diferent. En primer lloc, les normatives són molt estrictes amb la venda de menjar al carrer i només es permet vendre en recintes tancats, això implica que únicament en gaudim a festivals o similars, amb el que perd una de les seves essències. La segona és que el sentit de l'street food és la representació de la cultura gastronòmica del lloc, en un format de carrer i a preus assequibles. Com dèiem, al costat del mercat de Laos trobarem paradetes amb menjars casolans de la zona, no pas paella o pinxo de truita.
Allò que podem viure als street foods que trobem a trobades com les que es fan a "Palo Alto" o a festivals com el Sonar, no tenen res a veure amb aquesta definició. Més aviat són espais de cuina de fusió o de cuines que ens apropem a altres cultures, amb la pertinent adaptació de sabors i gustos més mediterranis. No trobem pas Food trucks on serveixin una clotxa amb seques i arengada, una fideuada o un fricandó. El que és habitual és una oferta multicultural basada en tacos, fajitas, durums, dumplyns o amb sort "molletes". La majoria són espais de promoció d'ofertes estàtiques, restaurants ja rodats, tot i que podem trobar aventures de cuiners que comencen o d'aquells que volen treure uns "extres" per complementar els seus negocis.
Potser, parlem d'un moviment que ha vingut per quedar-se, però si ho fos, hauria de fugir de modes, representar l'essència de la terra i tenir uns preus populars a l'accés de tothom. Com dèiem hi ha factors culturals que de moment frenant tot això, tant per part del que menja com del que cuina, que fa difícil que hi hagi un autèntic fenomen de menjar de carrer a casa nostra. Però qui sap, donem temps al temps!
#Si voleu saber més sobre el tema, llegiu l'estudi de la Vera i la Cristina a la publicació "comer relaciona y confronta mundos 2021".
