Tornem a estiuejar

En aquest moment de desescalada i que tant em parlat de tornar als orígens, reinventant-nos potser també li hauríem de donar un tomb al fenomen estiueig.

 

L’estiueig es defineix com l’acció de passat l’estiu a una residencia diferent a l’habitual, en castellà era “el veraneo”. L’origen del estiueig el trobem a principis del segle XX propiciat per les classes benestants de les zones més urbanes de l’època,  que enviaven a les seves famílies a passar l’estiu en segones residencies en entorns tranquils i saludables però lo suficientment a prop per poder-se desplaçar a veure-la en una escapada. Cases amb jardins, torres rehabilitades o construïdes pels nous burgesos que proliferaren gracies a la revolució industrial. Situades a la costa o a l’interior.

Em de pensar que en aquella època a les grans ciutats hi existia molta contaminació per les fabriques i els productes que en aquella època es manipulava i per això molts metges receptaven anar a estiuejar fora a espais amb aires més purs, de fet va ser el boom del balnearis on s’estaven períodes que podríem considerar llargs, unes vacances de salut. La forma de consumir els “spas” no te res a veure amb aquest concepte.

 

Aquestes desplaçaments es feien en cotxe o autobús de línia, les famílies, els forasters s’integraven al poble, en moltes ocasions feien de mecenes a festes o a construccions per la localitat, generaven uns ingressos extres als pobles que vivien de la pagesia, la pesca, etc.

 

El concepte de turisme es un altre cosa, va néixer com a viatge de plaer sense altre motiu, anomenat “Grand Tour” al Regne Unit, als viatges que feien els nobles al segle XVII  i posteriorment els burgesos al segle XIX a Europa a culturitzar-se, sobretot a París. La premissa era sortir i descobrir el món en un primer moment a un nivell cultural.

 

L’estiueig em dit que eren les vacances familiars en una segona residencia, primer pels benestants i posteriorment amb el creixement econòmic de les classes baixes però que es feia a prop de casa a tocar. Avui seria estiueig de proximitat, posats a mirar és la millor solució pels negocis de costa e interior que volen salvar la temporada. Tots/es em de posar de la nostra part, per tornar a la normalitat.

 

Redescobrim casa nostra, tinguem la inquietud de viure que fan aquí i allà del nostre país, fem entre totes que puguem reiniciar-nos. I els restauradors i la gent de l’hoteleria  replantegem-nos el futur, quin es el nostre model de negoci, quines propostes volem desenvolupar, que és sostenible i a l’hora rendible, davant els reptes que sens poden plantejar. Segurament esteu cansats de sentir lo de reinventar-se, però un negoci es quelcom viu i orgànic,  be i si no ho és per lo general no funciona a llarg termini, perquè tot canvia.

 

Hi han canvis amables, progressius que es poden preveure i que ens permet preparar-nos i ni han que venen de sobte i ens agafen amb els pixats al ventre i els deures sense fer.

 

Article publicat Revista Cambrils, Juny 2020