Arqueologia Gastronòmica. Els panellets i l'origen del massapa

Hem passat tot Sants i estem a les portes d'un empatx de panellets, castanyes i moniatos. I és habitual fer-la petar després de fer un bon glop de ratafia, moment on el fadrí diu allò de sabeu d'on venent els panellets, un moment on tothom diu la seva. Entre discussions i set ciències dir que com és d'esperar hi ha milers d'atribucions a l'origen dels panellets, però intentarem analitzar el seu naixement cronològic, a partir dels productes i de l'elaboració bàsica que respon al nom de massapà, fem arqueologia gastronòmica! 

L'ametlla és una llavor pròpia de Pèrsia i Síria a arribar al Mediterrani per via dels grans comerciants de l'Antiga Grècia. Amb ella els grecs feren moltes elaboracions i també alguna dolça amb mel que era l'edulcorant de l'època. Els pastissos de mel es deien de forma genèrica Melipekton. 

El sucre procedent de la canya de sucre no va consolidar-se a casa nostra fins a l'edat mitjana, provinent de l'Índia, arribà de la mà dels pagesos que acompanyaren els conqueridors musulmans. A Catalunya, al "Llibre de Sent Sovi" de començaments del segle XIV, ja es cita el sucre blanc com a ingredient d'elaboracions dolces. 

El massapà se li atribueixen diversos orígens, en l'era cristiana és té constància d'un pastís d'ametlles per la celebració de la Pasqua sota el nom de «panis martius» (pa de març o marzapane, en italià). Al llibre De l'Art de Cuinar de Bartolome Scappi el cuiner del papa Pio V, escrit el 1570 també es parla del massapà com un dolç delicat. Però al primer lloc on es parla d'ell és en el llibre Les Mil i una nits datat al segle IX, una antologia de contes orientals de tradició oral escrits en àrab, on es donen cites d'aquest dolç per a poder suportar els dejunis del Ramadà o com a afrodisíac per a poder fer front als dèbits conjugals de manera satisfactòria. 

Aquest dolç era una elaboració exquisida medieval, se servia en els àpats més sumptuosos, Joanot Martorell, el fa servir en un dels àpats del Tirant lo Blanc (cap, 52), es menjava sol o bé com a farcit dels pastissets. Al Llibre del Coch, del 1520, hi ha la primera recepta d'un dolç valencià que ens dóna pistes sobre l'origen del panellet, es diuen les casques, un massapà glacejat que ens situa directament amb les figuretes dolces de massapà. 

El que sí que tenim clar és que la creació d'aquest petit massapà està al voltant de la festivitat de Tots Sants que es va instituir al segle VII, quan el papa Bonifaci IV, en lloc de fer enderrocar el Panteó romà, dedicat a les divinitats de l'antic imperi, va decidir que el consagrava a la Mare de Déu i als màrtirs del cristianisme. Però no va ser uns segles més tard quan és decidir que el primer dia de novembre seria la data per recordar els morts. Alguns historiadors, assenyalen que els panellets poden ser una evolució dels dolços que s'oferien a les vetlles en moltes poblacions del nostre territori. 

Altres històries o llegendes apunten el seu origen a la feina dels campaners que per Tot Sants havien de tocar a difunts durant tota la nit. Perquè aquests poguessin aguantar i tinguessin forces tantes hores, els veïns s'atansaven a l'església i compartien amb ells castanyes torrades, moniatos, dolços com els panellets i vi dolç. 

Els panellets com els coneixem ara, amb varietats i formes es recullen en el dietari de l'il·lustrat Baró de Maldà, les cròniques de la Barcelona del segle XVIII que segons explica eren molt populars i es venien al carrer. Concretament, es muntaven parades al carrer de l'Hospital de Barcelona on s'hi venien panellets i també castanyes per menjar-les en la celebració del Dia de Tots Sants. 

Com sempre, no sé si ens quedem amb més preguntes que respostes, però el que tenim clar, és que som més de panellets que de Hallowen! I que mai hi ha massa pa!

Mohamed Arkab i la pujada de la fruita, la verdura i l'oli

He sentit a la plaça que tota la culpa de què s'encareixi tant els productes bàsics és del Mohamed Arkab. I m'he quedat de pasta de moniato, he preguntat a la Tresina de qui em parlava, perquè en un primer moment pensava que era algun productor, traginer o distribuïdor, però la senyora m'ho ha deixat clar, el del gas d'Argelia. 

En aquell moment m'ha petat el cap, no entenia per què la Tresina m'explicava allò i com que sé que aquella encantadora àvia amb la permanent està molt posada en les social medià, em vaig posar a investigar. 

Mohamed Arkab és el ministre d'energia y mineria d'Argel, resulta que des de l'estiu que aquest país està amb un estira-i-arronsa amb el Marroc. Bàsicament perquè ha acabat el contracte del gasoducte que es va construir fa vint-i-cinc anys per portar el gas d'Argelia fins a Espanya passant per terres marroquines. Els algerians varen construir va deu anys un gasoducte subterrani que connecta directament amb Espanya, estalviant així el pas i el pagament de tributs al Marroc. 

eleconimista

Després de tota aquesta informació seguia sense saber per què es apujarà el preu dels préssecs o de les avellanes a casa nostra, però la senyora Tresina m'il·luminà: Noi és que el gas és una de les causes de la pujada de la llum, això i el del CO₂!! Estava corprès quina dona, un pou de ciència, però seguia sense treure l'aigua clara. Un altre cerca a l'oracle, aquest em respon que la pujada de preus pels majoristes de la llum aquest any és a causa de dues coses: 

• La primera diu que respon a la forta revalorització del gas natural en els mercats internacionals que ha registrat aquests primers mesos de l'any un 400% respecte a l'any anterior. 
• La segona la pujada dels drets del CO₂, el preu que paguen les empreses que desprenen diòxid de carboni a Europa. Uns drets que han pujat en més d'un 100% en tan sols sis mesos. 

Tots els presagis s'estan complint i la veritat és que els productes de la cistella que tots comprem estan apujant els preus i els auguris diuen que aquest hivern pujaran un 20% mes. Macassen l'olla el Mohamed Arkab ara entenc la Tresina si aquest conflicte del Gasoducte del Magreb no es soluciona i finalment es tanca aquesta via a casa nostra es tancarà l'aixeta al 25% de gas que venia per aquest costat, al tenir menys gas, pujarà més el cost d'aquesta energia i amb això pujarà més la factura de la llum. 

Una gran cadena, una successió d'esdeveniments que acaben a la nostra rascant encara més la nostra tocada butxaca. L'aleteig d'una papallona al jardí del Mohamed pot fer que les sardines, el raïm o el pernil sigui un 20% més car, mare meva la que ens espera aquest hivern. Sort que encara tenim joc de cartes, si no apaga i marxem tots corrents! 

Wikimedia

Tresina tota la raó del món, la cistella és més cara pel senyor Arkab, però també per l'Ignasi Galán (Iberdrola), el Rafael Villaseca (GNF), en Borja Prado (Endesa), l'Antoni Brufau (Repsol) o l'Antoni Llardén (Enagás) entre molts d'altres.

FESTA MAJOR COMESTIBLE

La festa major sempre està relacionada amb l'alegria, als pobles eren dies molt assenyalats perquè el treball d'abans era d'un altre tarannà, al camp si té que anar cada dia i més si és té bèstia, només diumenge que era el dia del senyor. Però la festa major era sinònim de ball a l'embalat, de joves divertir-se de valent i dels no tan joves també. Com en tots els actes socials el menjar i veure tenen, hi han tingut, un paper destacat. 

Els dies festius són aquells que s'engalanen les cases i es fa un bon tiberi, s'aprofita per sortir al restaurant o entre els veïns o la colla es decideix treure les taules al carrer o al local social i fer un dinar o sopar de germanor. És donem molt també els actes amb força gent que preparen entitats del poble, com que tot creix de forma exponencial, el que abans era una trobada dels quatre del poble ara és un esdeveniment multitudinari. 

Si tirem records és fàcil que aparegui una sardinada de bon matí, preparada al moll amb els pescadors emmascarats per la brasa i aquella olor profunda i densa que s'escampava per tot el moll i que feia de reclam o en algun cas de repel·lent, pels que tenien ganes de fer un mos. Un esmorzar de forquilla que ara dirien, una llesca de pa de pagès i al damunt unes sardines rostides, assaonades i amb una mica de sort amb un raig d'oli. Sense oblidar veure el porro de vi, un dels grans desapareguts de la nostra cultura i que tant ens ha identificat i que tantes bones estones ens ha donat, com el concurs esporàdic de llargada, temps engolint o posició més inversemblant. També el fart de riure amb els iniciats, que per no tacar-se fan mans i mànigues, però que inevitablement acaben empantanegats.

 El com un endrapava aquell tiberi era un altre cantar, les mans era l'única forma i l'art de cadascun era la clau, l'estil pessic per treure el llom de la sardina de manera que la deixéssim neta d'espines era el gran que i les nostres mans s'enllardaven de forma deliciosa per llepar amb delit, el premi final és el pa que ha recollit tot el gust del preuat peix platejat. De fet és tan preuat que el seu sabor, aroma i olor ens acompanya durant tot el mati a no ser que fem una bona neteja! 

Les xocolatades també fan festa major, la xocolata desfeta també ens transporta ràpidament als records més dolços i sense filtres, un d'aquells àpats que també ens permeten gaudir i embrutar-nos les mans, la boca i si badem una mica també tota la roba dels més menuts i menudes. Aquells gots plens de la xocolata després de sucar melindros, galetes o fartons (els xurros ja són un altre nivell) queden sempre a mitges, pocs són els gots que acaben nets com una patena, només reservat per als més llépols, en el meu cas trobo que embafa moltíssim i sóc dels que els deixa a mitges. 

El menjar també és present a les cucanyes, als jocs infantils, en tenim molts d'exemples alguns s'han perdut i d'altres segueixen utilitzant com ara la poma que s'ha de mossegar amb les mans lligades a l'esquena, molts intents de queixalades i algun sistema que s'empescava el més espavilat per poder guanyar. Un altre era el cossi ple de farina on estan amagats uns caramels i que els havien de buscar també amb la boca, quines coses avui hauríem de posar mesures de protecció, ulleres per protegir els ulls, unes pinces pel nas i un protocol, el cert és que tots quedaven amb la cara blanca amb els caramels i això si treien farina tota la tarda. Amb la xocolata desfeta s'aprofitava per fer el joc de donar el melindro sucat a l'altre, però amb els ulls tancats, el resultat era la cara del segon ben empastifada. Més moderns són els jocs amb l'ou i la cullera que es fan carreres o més aviat trams amb la cullera a la boca i aguantant l'equilibri de tot plegat. El resultat era inevitablement truita! Un altre podia ser una fruita poma o taronja portada amb el front amb el parella, o sigui front amb front, també un divertit exercici d'equilibri. I d'altres que segur que us han vingut al cap. 

La festa major també és moment de concursos pels més grans i per descomptat lligats amb el menjar, el concurs de qui menja més mandarines, calçots, sardines, etc. cada poble té els seus i de fet sempre em recorda a les pel·lícules del Bud Spencer i en Terence Hill (revisar noms), aquell tros d'home que es feia la juguesca amb el ros esquifit i que no se sabia qui dels dos era un pou sense fons. 

Com sempre som animals socials i de costums que ens encanta reunir-nos i celebrar coses al voltant d'una foguera, amb menjar i beure des dels primers homínids el dia d'avui. Bona festa major.

Adéu a l'estiu que fa olor de records

Després de tantes onades i d'un any (bé posem-hi un parell) de tantes vivències, neguits i pors. Hem passat l'estiu que de totes les estacions, és potser la que marca un moment de calma i a l'hora de disbauxa, de treballar molt pels que esperen la temporada i de vacances pels que han treballat tot l'any. També és possiblement un bon moment per descobrir i com no per recordar. 

L'enciplopedia.cat defineix records com l'acció de recordar i aquesta com el fet de representar en la ment alguna cosa passada, que un no té oblidat per tal de tenir present algú o quelcom. El menjar és una de les coses que també es queden gravades i quan un es fa gran, té una sèrie de records creuats d'infantesa o de joventut que associa menjar o àpats amb situacions concretes o persones importants que han marcat les nostres vides.

Com que això de remenar els records és quelcom molt especial, seré el conillet d'índies per demostrar aquesta teoria. Per exemple si penso en el meu avi Cèsar sempre em ve al cap l'arrosejat un d'aquells que feia davant meu amb l'olleta de ferro de dues nanses que posava al foc i que jo mirava com ell amb calma i constància remenava perquè l'arròs quedes enrossit, sempre recordaré aquella olor especial a torrat que pot recordar a les crispetes, i com després i posava el caldo i esclatava una fumerada del xup-xup de l'arròs coent. Un ranxo mariner que àvia après ja de petit a la barca que feien els pescadors amb fogonet de carbó. I no podia faltar un bon allioli per acompanyar-lo d'aquell que t'acompanyava tota la tarda. 

Revista Cambrils

L'àvia Dolors tenia més mà a la cuina i a més aprenia molt a cuinar per la cuina del Rodolfo on treballava, els records es multipliquen aquí ni han molts: de la sarsuela, a la sèpia guisada amb xocolata, els canelons, el pollastre al forn dels diumenges o fins i tot els bunyols que feia d'allò que sobrava del caldo. Però potser el record més frapant aquell que sempre toca a la porta de la ment és dels més senzills. Uns macarrons amb tomàquet , ceba i botifarra que m'encantava. Els gratinava amb aquells petits fornets de sobretaula que eren com una resistència. Aquell forn era màgic, recordo que només engegar-lo ja feia bona olor, era molt difícil perquè fer alguna cosa que no sortís deliciós. Vaig tenir la sort d'Heretar-ho i certifico que era màgic i que les coses sempre sortien més bones. Els macarrons quedaven amb una crosta de formatge cruixent i aquests estaven podríem dir amb estima que estaven passades, però en aquell moment, eren els millors del món. 

Un record més és el que hem ve amb la meva "abuela Nieves" ella tenia diversos plats pel record quasi tots d'origen humil, però que a mi hem resultaben un gran àpat sobretot quan mels feia expressament per a mi. Els caps de xai al forn oberts per la meitat sobre un llit de patates i ceba confitada. Era una explosió per un jove de textures gelatinoses i tendres de totes les parts del cap amb els seus menuts, una retrospecció amb el meu homo més neolític. 

Un dels altres "records gastronòmics" era també de caràcter humil, tant com la del pa dur, del que la meva "abuela" feia unes migas delicioses amb llardons i que a mi també em meravellava el ritual de tallar-les i remullar-les, era com el fènix que reviu de les cendres. Les elaboracions fruit de l'aprofitament al màxim del menjar, he de dir encara que soni de molt gran que abans n'existien moltes, perquè no es podia malbaratar res. El tercer d'aquest record guardat en aquest prestatge respon a les "rosquilles" que feia per Nadal, es presentava amb un gibrell ple de massa anisada que les seves mans treballades aconseguia amassar i donar la forma d'anelles grans, que anaven enfilant cap a la paella amb l'oli fumejant, allí es dauraven a poc a poc i després de deixar-les uns minuts a l'escorredor, les ensucrava generosament. Les més bones eren les que em menjava encara calentes, després s'endurien una mica, la "abuela" en feia per a dues famílies, en teníem fins al dia de reis i sempre tothom s'emportava unes quantes a casa. 

Els records ens permeten menjar amb la nostra memòria i fer un viatge introspectiu pel nostre passat de segur més suculent. El problema és que després a un li entra la gana.

Restauració sostenible. De què m'esteu parlant?

Si hi ha una paraula que ara és d'us freqüent i que pot perdre identitat és la de sostenibilitat un mot que es va extrapolant a tots els àmbits i sectors, crec que és un bon moment per parar-nos a reflexionar sobre ella i si en el cas de la restauració la podem fer servir per a alguna cosa més que per vendre la nostra marca. 

Segons la enciclopèdia.cat, la sostenibilitat fa referència al conjunt de polítiques destinades a fer compatible el creixement econòmic i la preservació de la biodiversitat i evitar, en darrer terme, la degradació de la biosfera provocada per l'acció humana. Com veiem a la definició sembla que es resumeixi en el concepte de fer les coses d'una manera diferent que tingui en compte el medi ambient i el nostre planeta en general, una declaració d'intensions molt genèrica. 

Si això ho apliquem a la restauració, podem trobar-nos encara més perduts, segons el moviment associatiu "Restaurantes Sostenibles" engloba a l'eficiència energètica, la gestió de residus i l'aigua, la logística i la construcció i el disseny en l'àmbit de la restauració. Segons l'associació es tracta de treballar amb una triple visió: el producte, les persones i el planeta. 

Darrere d'aquest gran eslògan hi ha alguns paràmetres més concrets per poder fer factible aquest discurs, pel que fa als productes s'han d'utilitzar aquells que siguin de proximitat, de temporada i/o ecològics, que respectin el benestar animal, que provinguin de pesca sostenible o comerç just i que tinguin un baix impacte ambiental. Oferint un menú saludable i inclusiu. Personalment és quelcom envejable i ideal, i sóc el primer a apuntar-m'hi, però realment totes ho podem fer, tenim recursos per poder abastir tots els restaurants i restauració de col·lectivitats. Ho engeguem demà? Després de donar l'esquena a la nostra pagesia, pescadors o pastors? 

La inclusivitat és un altre dels mots molt utilitzats en les administracions, però poc aterrats a la realitat que sempre és més complicada, si teniu un fill com jo al·lèrgic a la llet, aneu a preguntar a la pastisseria, la carnisseria o al menú del dia del restaurant si porta llet algun dels seus productes o elaboracions i després m'ho expliqueu. 

El segon d'aquests eixos  són les persones, aquí les polítiques fan referència a les relacions laborals justes, a la formació en sostenibilitat, participació i treballar amb màrqueting verd. Si tenim una assignatura pendent en aquest país són les relacions laborals i la pandèmia no han ajudat molt, de fet en segons quin sector s'ha fet un pas enrere i de segur en tenim molts exemples dins i fora de la restauració, que no és una excepció. La resta està clar que s'ha de conèixer les bones pràctiques per poder seguir-les i el del màrqueting verd farem un passa paraula. 

El darrer com sempre és la que fa referència al planeta i a l'equilibri de l'Homo sapiens i la biodiversitat que l'acull. Es proposa doncs treballar en la reducció del malbaratament de recursos energètics així com la reducció dels residus. 

L'eficiència energètica és un aspecte fonamental que no es tracta de la forma adequada en la majoria dels restaurants. Segons les dades presentades en les jornades 'Restaurant Concept' existeix un malbaratament de l'energia que suposa que com a mínim un 10% de l'energia i un 15% de l'aigua que paguen els restaurants es malbarata. I ara amb les noves tarifes energètiques suposen un gran cost a la compte d'explotació. Està clar que les empreses no poden posar la fregidora o el forn programat partir de les dotze de la nit. 

Pel que fa als residus que genera un restaurant quasi el 70% d'ells són matèria orgànica, la resta són pràcticament embalatges. Entre el 4 i el 10% del que compra un restaurant acaba a les escombraries i cada quilo de menjar llençat equival a pràcticament 10 € i de 2 a 4 kg de CO₂. Aquesta és una gran assignatura pendent, el no generar residus és bo per totes pel medi ambient i també per l'economia particular del restaurant. 

La restauració sostenible és tota una declaració d'intencions, però hi ha molta feina a fer, és una bandera que ara com ara és difícil d'onejar perquè complir amb totes aquestes fites sembla quelcom allunyat, sostenible?

     Sara Lull

A l'Antiga Mesopotàmia ja hi havia "Dark kitchen"

Toca en aquestes línies fer referència a un dels temes recurrents del món de la gastronomia que preocupa bastant al sector. Uns utilitzen l'anglicisme "Dark kitchen" també conegut com cuina fantasma o restaurant fantasma, és un model de negoci que es basa en l'elaboració d'aliments exclusivament per a la venda a domicili. De fet és una reinvenció de les cuines centrals que fa tants anys que ja funcionen a casa nostra. 

Com sempre és millor tirar de la història per poder comprendre i comparar el que hem fet amb allò que estem fent. Aquest és el cas del é-muhaldim ens hem de situar una mica abans del període paleobabilónico, durant el breu imperi sumeri d'Ur III (2150-2000 aC), a les excavacions arqueològiques realitzades varen aparèixer unes tauletes que ens parlen d'un lloc de difícil traducció, el é-muhaldim que la podríem identificar com a cuina central o una Dark kitchen. S'explica en el text escrit en cuneïforme que a l'espai arribaven diversos tipus de productes per a ser cuinats: grans de cereal, dàtils, oli de sèsam, espècies, condiments, cabres, ovelles, bous, aus o tortugues. Funcionaven com a grans cuines amb amplis menjadors on es realitzen elaboracions per alimentar a tot el personal dependent de l'estat que es trobava lluny de casa i necessitava alimentar-se o s'utilitzava per conservar i portar a altres llocs el menjar cuinat. 

Aquest si fa no fa, aquest és l'objectiu d'aquest model de negoci relacionat amb el restaurant en el qual hi ha diverses lectures. Per un costat està la proposta de plataformes de distribució de menjar  de donar l'oportunitat en l'àmbit d'emprenedoria, aixó suposa que un pot crear un restaurant, amb un risc molt baix, sota aquest nou format, d'entrada es l'emprenedor es dedica només a preparar i enviar les seves elaboracions/menjars la seva oferta, prescindint per complet de tots aquells recursos que utilitzen els restaurants convencionals per prestar un servei d'atenció a client en físic: taules, cadires, cambrers, etc. El sistema funciona gràcies a l'aliança entre aquestes marques o generadors d'ofertes gastronòmiques, nous restaurants o model expansiu d'un restaurant existent i la cuina fantasma que solen ser gestionades per empreses distribuïdores de menjar per emportar (Globo, Uber Eats, etc.) o de forma autònoma per una empresa de restauració. 

L'altra visió és el monopoli que poden generar aquestes empreses de delivery , aquestes disposen de moltíssima informació que li han aportat els mateixos clients, és cert que en una primera fase poden engresca als seus projectes diferents marques de menjar o restaurants per generar la seva oferta. La segona fase pot comportar una disminució dels marges de beneficis per exemple, per tal que la relació sigui insostenible per la marca i així provocar que deixi l'aliança. Posteriorment es pot donar que es repliqui en la cuina fantasma les ofertes més populars, creant marques blanques i concentrant en una mateixa cuina tota l'oferta que el client més demanda sense necessitar al "restaurant", oferint pizza, burguers, tacos, sushi, noodels o allò que estigui més en voga en aquell moment. Només caldrà a l'aplicació posar noms recurrents perquè el client identifiqui clarament l'oferta que espera trobar. 

Aquest model de negoci han arribat per quedar-se, com en el seu moment ho varen fer els centres comercials i més tard a l'era de l'internet totes les aplicacions de compres en línia. Però com dèiem del fet que cuinin i t'ho puguin portar, a estat sempre amb nosaltres des de l'Antiga Mesopotàmia, a les pastisseries que portaven els encàrrecs amb els aprenents fins a l'aparició dels repartidors de pizza en moto!

El Delivery un cant de sirenes

Segons l'enciclopedia.cat - dación (es) o delivery (en)- és l'acció de donar una cosa a una altra persona quan no implica liberalitat. En el cas del sector de l'alimentació l'emmarcaríem com a una activitat que parteix de la funció logística que té per finalitat col·locar en producte, oferta o servei directe en el lloc de consum. 

Ja hem parlat que les restriccions que afecten el sector de la restauració des de l'inici de la pandèmia han obligat molts bars i restaurants a reinventar-se. Durant els últims mesos els serveis de l'oferta per emportar i a domicili s'han convertit en la principal font d'ingressos per a molts establiments. Un model de negoci que ha permès que molts negocis s'hagin pogut mantenir oberts en temps de pandèmia.

Això com vàrem comentar en altres escrits, ha generat la necessitat d'adaptar els negocis, adaptar l'oferta, repensant-la, fent-la senzilla però atractiva y amb personalitat per poder fidelitzar el client per un costat y per treballar amb una estructura el més reduïda possible per poder subsistir i no morir en l'intent. 

Els diferents models de restaurants han volgut aferrar-se a aquest flotador i molts han tingut una bona experiència. Fins i tot i els que semblen més allunyats o estrellats, han tastat aquest model. Reinventant la seva oferta més efímera i acabada al moment, en unes elaboracions que poguessin ser transportades i que arribes al client amb una certa qualitat sense realment baixar el nivell que estaven acostumats, com ara les opcions de restaurants com el Disfrutar o els Dos palillos per posar uns exemples.

D'altres han reestructurat tot el seu model i han adaptat aquesta oferta en quelcom més informal reinventant-se totalment. Hi ha els que han apostat per només ofertar  les elaboracions més tradicionals com arrossos o favades com és el cas de Casa Marcial o Casa Gerardo. I els que han escrutat totes les possibilitats generant una marca expressament com el Gotxo de Dabiz Muñoz o La gran família Mediterrània de Dani Garcia. 

El menjar per emportar ha estat present sempre a casa nostra en la safata de canelons, la paella del diumenge o el pollastre a l'ast. El concepte de portar-ho a casa ha vingut per quedar-se, aquest any el 45% dels consumidors l'han utilitzat. L'increment al nostre país és molt més baix en comparació a altres països, però sembla que és un hàbit que en les zones més urbanes anirà creixent exponencialment. 

Sembla que després d'aquesta quarta onada, la vacunació i la reobertura i relaxació de les mesures dels restaurants cada cop hi ha més crits de què aquest increment no serà tan gran quan tot torni a la normalitat que el delivery només ha estat un cant de sirenes i que l'esperit Mediterrani és anar al carrer i als restaurants de forma física. Pot ser que els profetes tinguin raó i que aquelles que hagin apostat pel delivery s'han fet un flac favor, o també podria ser que ja no hi hagués un únic model en el restaurant i que hi haguessin diversos models en una mateixa empresa, com quan van aparèixer els banquets o esdeveniments a la restauració, molts es van plantejar obrir línies al respecte. 

Està clar que cada restaurador a de pensar pros i contres, a més de preveure la que encara està per caure. I sembla que hi haurà temporal.