Gastroenganyifes

La gastronomia pot ser el referent d'un lloc, d'un territori, d'un poble que faci moure sinergies entre molts altres sectors, àmbits i disciplines. En concret pot moure un turisme gastronòmic que pot ser un fet diferencial en aquest moment tan complex que estem vivint amb el model de sol i platja del que s'ha apostat.

Com anècdota fa una temporada coincidint amb les festes de Salou, un conegut periodista radiofonic em va demanar un petit favor, que li fes un àudio de WhatsApp d'uns minuts analitzant la gastronomia de Salou amb certa mala bava pel fet que soc Cambrilenc.

Vaig entomar el repte perquè soc molt de la conya, però va ser molt fàcil, vaig buscar a Saborea España sota el títol "els plats típics que has de provar a Salou" on assenyalaven cinc elaboracions icòniques segons la web. Això ja em va donar tema per una estona i si no podeu dir la vostra. La primera referència eren els calçots, que els hauríem de contextualitzar com tothom sap amb el marc de la zona de Valls, però que la seva popularitat ha traspassat delimitacions geogràfiques i s'ha estès a tot el baix i alt Camp, que dic s'ha generalitzat a tota Tarragona i part de l'estranger. En el segon lloc estan els cargols que com tothom sap és quelcom intrínsec de la identitat Salouenca, perquè després dels de Saragossa, la majoria de vilatans tenen arrels Lleidatanes. El tercer era el suquet de peix que el comentarem més endavant. Les dues darreres eren les coques ensucrades i les orelletes, bé per tothom és sabut els pastissers de referència del municipi, fama que transcendeix fora de les fronteres de "Salu" com diuen els francesos.

Per rematar la recerca vaig consultar la pròpia pàgina de l'ajuntament per veure que es potenciava i vaig tenir una grata sorpresa en descobrir que es feien unes jornades de l'arròs, molt vinculat amb el famós delta que es forma al Cap de Salou i que pot competir tranquil·lament amb la producció del Delta de l'Ebre, amb un gra de qualitat. No val oblidar-se de tan bo que és el socarrat i no em refereixo als "guiris" que dormen la mona a les seves espectaculars platges.

Unes altres Jornades que se celebren a Salou són les del calamar (que per mi que són més de canana) i lligant-ho una mica amb allò del suquet de peix, no cal ficar l'accent en què no tenen port pesquer, com diu la dita" A Salou ni llomaires, ni bou" perquè el peix no coneix fronteres i de segur que a excepció del calamar congelat del Marroc: De segur que la seva procedència és de la costa daurada, nom per cert procedent dels constructors que temps enrere es van fer d'or.

Fora conya, són gent decidida i emprenedora que sap adaptar-se a les necessitats del sector i de la seva clientela!

Perquè quan parlem de gastronomia a què ens referim? 

Hi ha dues tendències per definir-la. Una situa la gastronomia és indissoluble a la qualitat, que s'entén lligada a un determinat plaer en la degustació de menjar i veure. Parlem d'un concepte Hedonista. I la segona té a veure amb l'estudi de l'alimentació lligat amb la cultura i societat, fruit del moviment "slow food". Sigui com sigui, parlem de quelcom lligat amb el producte i les elaboracions que formant part de la identitat en aquest cas d'un territori, quelcom diferencial que conforma l'ADN del sector tan primari com el de serveis i de restauració.

Aquest exercici despreocupat potser l'hauríem d'aplicar al nostre territori, quina és la nostra gastronomia, que ens diferencia dels altres. Per cert, crec que m'han declarat persona no grata a Salou.

Al·lèrgies, intoleràncies i algú que es tira el rotllo

Explicaré uns casos verídics perquè puguem reflexionar sobre el tema.

Un primer perfil que respon a un company que treballa amb un menjador escolar i que realment es guanya el cel cada dia això sí de dilluns a divendres: “estic abromat de tots els menús que faig avui hem de fer sis variants per respondre no només a les noves necessitats sanitàries sinó també a les culturals i religioses que això ja és una passada”

El segon exemple reflecteix el tarannà d'un restaurador caspós que viu en una torre de marfil allunyada de la realitat: “En el meu restaurant fem el menú degustació que fem, tots aquests nous al·lèrgics i intolerants més val que no vinguin perquè no podem (volem) canviar el que fem”.

El tercer és del camaleó un paio que no diu les coses pel seu nom i que d’aquests malauradament hi ha bastants: “Perdoni és que soc al·lèrgic al pebrot. Però Josep Antoni si tu no ets al·lèrgic? Ja, però no m’agrada gaire i així m’asseguro que no em fiquin”.

El quart és el de vida o mort i no val a badar, viscut amb les meves carns:

“Li agafem un gelat al nen. Mira o bé que el tema de l’al·lèrgia a la llet és molt complex. Ostres mira que bé aquí posa gelats vegans. Doncs vinga un per a tots.” ... uns minuts després el meu fill de set anys es comença a inflar i no pot respirar la meva dona l’agafa en braços i comença a córrer cap al CAP que just està al costat d’aquell càmping on estàvem estiuejant. Jo vaig obrint pas i ens colem a les urgències cridant que necessita una dosi ràpida d’estilsona per la reacció els joves metges en practiques del CAP esveren i ens fan cas per sort, i reaccionen, li posen la injecció ràpidament i aconseguim que comenci a respirar, i es va recuperant assistit per oxigen, aquest cop s’ha salvat per molt poc.

Tornem derrotats era ja tard i l'endemà marxàvem ven d’hora d’aquell poblet de costa, com a pare volia agafar un mall i destrossar l’establiment de dalt a baix, aquells cabrons no van ser conscients del seu error i del que quasi ens va costar la vida del meu fill.

 Vivim amb una societat on la salut està en hores baixes, dic la salut de la gent no el negoci de les farmacèutiques que tenen medicaments per mantenir a la població impertorbable, ja sabem que els que ja tenen una edat poden prendre deu pastilles diferents i una aspirina infantil que no falti! Deixant enrere el discurs conspiranoic  floreix una onada de joves que són al·lèrgic o intolerants, però també d’adults que els diagnostiquen ara després d’una vida de menjar de tot com si no existís un demà. Aquesta és la realitat ens agradi o no.

També està la part que respon a una part més frívola, la que està lligada a modes o a tendències que tenen cabuda avui i potser demà aposten per tot el contrari. Això sí que per al cuiner, el restaurador toca una mica els bemolls, tot i que de cada problema per així definir-ho surt un negoci o una oferta que dona resposta a aquesta demanda. D’aquí molts conceptes que avui són nous i on tots els fills del postureig no es poden perdre.

Sense oblidar les problemàtiques que malmeten la salut i inclús poder provocar la mort d'un client. Anem al cas i no banalitzem que amb el menjar no es juga i en la vida dels altres tampoc!