Street food noves tendències en menjars

Em costa molt explicar les virtuts del street food a tots aquells que no són uns trendings o hyspers de la ciutat comtal. Perquè a la City, tots els festivals estan plens de food tracks o el que és el mateixes furgonetes o embalats que venen menjar. Però jo que sóc de poble em sembla el mateix concepte que les casetes que es munten a les fires, on pots menjar-te des d'un pintxo moruno a unes braves, però es veu que vaig ensurada! 

Fem un pas enrere i raonem una mica més tot aquest guirigall, començo aquest comentari després de donar una ullada a l'article "Street food y comida callejera en Barcelona de Vera Armus y Camila Loew". On fan un estudi del fenomen "Street food" i del que he cregut entendre que darrere de tot això, hi ha més un moviment de màrqueting que no pas de menjar de carrer de debò. Per començar la nostra cultura no es gaire de menjar al carrer, tal com ho entenen a la resta del món. I sobretot a Catalunya, on menjar al carrer es redueix als xurros, gelats i alguns entrepans o núvols de sucre que de petits demanàvem a les fires. 

Als països anglosaxons és molt freqüent menjar el típic Fish & Chips al carrer, asseguts en un banc o a una vorera amb un got de cervesa, mentre te'n vas barallar amb les gavines per no perdre la peça de peix. Els ianquis mengen caminant o als parcs de les City: burritos, burguers o hot-dogs. Passa quelcom semblant a gran part de sud-americà i a les grans urbs asiàtiques, on els carrerons del centre són improvisats mercats plens de petites parades, on es cuina allà al davant menjar de qualitat, a preus populars. 

El que prolifera a llocs com Barcelona, on no existeix aquesta cultura de menjar pel carrer, és un concepte molt diferent. En primer lloc, les normatives són molt estrictes amb la venda de menjar al carrer i només es permet vendre en recintes tancats, això implica que únicament en gaudim a festivals o similars, amb el que perd una de les seves essències. La segona és que el sentit de l'street food és la representació de la cultura gastronòmica del lloc, en un format de carrer i a preus assequibles. Com dèiem, al costat del mercat de Laos trobarem paradetes amb menjars casolans de la zona, no pas paella o pinxo de truita. 

Allò que podem viure als street foods que trobem a trobades com les que es fan a "Palo Alto" o a festivals com el Sonar, no tenen res a veure amb aquesta definició. Més aviat són espais de cuina de fusió o de cuines que ens apropem a altres cultures, amb la pertinent adaptació de sabors i gustos més mediterranis. No trobem pas Food trucks on serveixin una clotxa amb seques i arengada, una fideuada o un fricandó. El que és habitual és una oferta multicultural basada en tacos, fajitas, durums, dumplyns o amb sort "molletes". La majoria són espais de promoció d'ofertes estàtiques, restaurants ja rodats, tot i que podem trobar aventures de cuiners que comencen o d'aquells que volen treure uns "extres" per complementar els seus negocis.

 Potser, parlem d'un moviment que ha vingut per quedar-se, però si ho fos, hauria de fugir de modes, representar l'essència de la terra i tenir uns preus populars a l'accés de tothom. Com dèiem hi ha factors culturals que de moment frenant tot això, tant per part del que menja com del que cuina, que fa difícil que hi hagi un autèntic fenomen de menjar de carrer a casa nostra. Però qui sap, donem temps al temps! 

#Si voleu saber més sobre el tema, llegiu l'estudi de la Vera i la Cristina a la publicació "comer relaciona y confronta mundos 2021".

LA REVOLUCIÓ DOLÇA DE LES POSEIDONIES

Us crida l’atenció aquest títol? De fet,  el titular de la notícia que em va inspirar per escriure aquestes línies era “Més d'un milió de tones de sucre s'acumulen al sòl marí: per què i què suposen”. Aquesta explicava que segons un estudi científic realitzat per l'Institut Max Planck de Microbiologia Marina de Bremen, Alemanya, la posidònia i altres plantes aquàtiques acumulen més d'un milió de tones de sucre en el sòl marí. Gràficament, equivaldria al sucre que contenen 32.000 milions de llaunes de refresc de cola. 

La primera pregunta  que ens ronda pel cap. Com és que les posidònies creen i acumulen sucre? Les posidònies no es diferencien tant d’un altre tipus de plantes, això vol dir que capturen diòxid de carboni i el transformen aquests en nutrients, entre ells sucres pel seu propi creixement i oxigen imprescindible per la vida dels peixos (la fotosíntesi). Aquests sucres s’acumulen en el sol i els bacteris els consumeixen creant un altre cop CO2 l’equilibri perfecte.

El problema és que les posidònies també produeixen compostos fenòlics, “compte” paraulota! Bé la gent del vi els hi sona molt perquè són uns compostos  que afecten el sabor, el color i la sensació en boca del vi. Poden tenir la funció també d’antioxidant, però en el nostre cas tenen propietats antibacterianes. Per això els microorganismes que han eliminat part del sucre que generen les posidònies no ho fan, no creen CO2 i no és completa el cicle. 

Així que les campanyes que hi ha sobre el perill de la sacarosa és cert, però no per nosaltres sinó per tot el fons marí. Hem de fer un crit d’alerta el nostre mar s’està ensucrant, aviat serà com el glacejat de les berlines, d’aquí poc temps la pesca de peixos i mariscs esdevindrà una feina de confiters, captures garrapinyades amb un autèntic contrast del dolç i el salat.

Fora conyes ens hem de prendre aquest tema en serietat, ja que les posidònies són de les plantes més eficients en el procés de transformació de carboni en oxigen.  Com apuntava la mateixa notícia hem de pensar que un quilòmetre quadrat d'aquestes plantes emmagatzema el doble de carboni que els boscos terrestres i ho fa unes 35 vegades més de pressa. Per tant, són essencials per reduir la concentració de CO2 a l'atmosfera. 

Però com ja sabeu aquesta planta aquàtica està amenaçada, així com tot el seu ecosistema per l’actuació de l’home, les males praxis en el sector de la pesca, el vessament de residus tòxics al mar, els sistemes d’aqüicultura intensiva no sostenibles o l’escalfament de la temperatura del mar per l’efecte hivernacle, entre altres.

La reducció dràsticament la població de posidònies provoca que una infinitat d’espècies marines no disposin d’espai, refugi o nutrients per poder viure. Que el litoral i les platges estiguin cada cop més desprotegides davant l’erosió o que la qualitat de l’aigua es redueixi. 

És irònic sens dubte que ens carreguem la posidònia i la seva venjança és ensucrar-nos  la vida. Llaga vida a la posidònia al crit de Gloria Cruz “Azúcar”. 

El futur és el nostre refugi davant la gran emprenta que van deixar els que ens precedeixen

Jo no vaig seure a la taula de elBulli, ni a la del Racó de Can Fabes, i això que vaig treballar-hi un any, però no per això no van ser els meus referents a la cuina com la Carme Ruscadella al Sant Pau, en Jean- Louis Neichel o en Josep Bullich. Aquests només són alguns d’aquells grans cuiners que van convertir els seus restaurants en icònics i cada un va deixar una gran emprenta en aquells gaudien del menjar, però també com jo d’aquells que els tenien com a model per aprendre un ofici.

Josep Bullich

Com deia jo no seia a les seves taules, així i tot buscava informació de tot el que feien, guies, llibres, diaris i més endavant intercanvi de receptes amb els joves aprenents apassionats que passaven d’una casa a l’altre, tardes de tertúlia sobre allò que feien i com ho feien. I tots somiaven en poder ser part d’aquelles brigades per aprendre l’ofici dels que estaven marcant la gastronomia del moment. 

I anaves a l’escola amb ganes de formar-te, per agafar una bona base i poder estar preparats per aquestes grans cases. Estàvem il·lusionats, però érem pobres, i no podíem fer com els grans gormands, entrenar al nostre paladar amb aquell bé de deu de plats i noves elaboracions. Ens havíem de conformar a devorar tot allò que arribava a les nostres mans. La revolució que ja s’havia consolidat al país basc, resultat de la inquietud d’una colla de cuiners entre molts J.M. Arzak, P. Subijana, H. Arbelaitz, L. Irizar, etc. havien reinterpretat els seus plats tradicionals agafant de model que havien utilitzat els francesos amb la Nouvelle Cuisine i que va suposar . 

Luis irizar

De fet, eren tantes les ganes, que una petita colla ens vàrem tira la manta al coll, i amb els cales que vam treure de treballar la temporada d’estiu, al setembre vàrem anar de ruta al país basc. A principis dels noranta, llogar una furgoneta (sense GPS), dormir a càmpings amb tenda (deia que érem il·lusos) perquè sempre plou per aquelles terres! Amb el nostre pressupost només podíem anar a un restaurant i vam reservar taula al mític Arzak – Casa vinagres- aquest és un d’aquells noms que li fan un flac favor. Total, una colla de marrecs que acabaven els estudis d’FP de cuina anaven a seure en aquella taula, a gaudir d’un tiberi com mai havien somiat i el podien pagar. 

Tot boníssim, el pil-pil, la salsa verda, el pastís de cabratxo, per aquelles coses no he rebuscat molt per casa, però tinc aquell menú signat, el mateix Juan Mari va venir a prendre’ns nota i després de l’àpat ens va ensenyar la cuina, quina il·lusió, amb foto de carret inclosa. 

 

Juan Mari y Elena Arzak

La nostra aventura d’espardenya no va acabar aquí, vam anar a veure tots aquells restaurants i entrar per la cuina, demanar pel xef, explicar-lis les nostres il·lusions i sopars de duro, tenim fotos de totes, Akelarre, Zuberoa, etc. Quins temps!

 

Zuberoa, Hilario 

Nosaltres no vam seure en aquelles taules, ni tampoc amb la d’elBulli però no deixa de ser el nostre referent i ens serveix per a comparar i aprendre. D’ells tenim un llegat, diversos plats, tècniques, eines i inclús productes que varen revolucionar la cuina i la gastronomia. L’estima pel territori i el posicionament de la nostra cuina a escala internacional. Si us plau, no reneguem d’aquells que han obert camí, que siguin els nostres referents, que puguem fer memòria per poder comparar i millorar. Com podem fer passos endavant si perdem d’on venim. 

Això és el nostre llegat contemporani, l’esforç es formar als cuiners en la historia, amb els grans cuiners, conceptualitzar i referenciar. 

PD: He de confessar que aquell anhel em va portar a fer el meu somni realitat vaig formar part de la brigada del Arzak durant una temporada. Un  record pel Pello Aramburu cap de cuina d’Arzak que ens va deixar als 58 anys.

Pello Aramburu

LA VERITABLE DIETA PALEO

Mirant el tema de les dietes que estan més en boca de tothom, vaig trobar moltes entrades al cercador que parlaven dels diversos tipus, de fet algunes les comparaven entre si amb la premissa de comprovar quina era més sana o equilibrada Entre les formes de nodrir-se destacaven la vegetariana la "Paleo "i la mediterrània. 

De la dieta Mediterrània ja hem parlat en altres ocasions, les primeres referències daten del 1948, quan l'epidemiòleg Leland G. va estudiar el mode de vida dels habitants de l'illa de Creta i comparant-lo amb l'alimentació amb dels estats units. D'aquí va marcar els hàbits saludables que coneixem, com fer esport o la piràmide d'alimentació que coneixem on tenen especial protagonisme els productes procedents del camp per sobre de la proteïna animal, on es para atenció als productes del mar, etc. Una dieta rica i equilibrada amb pocs productes ultraprocessats. 

La dieta vegetariana o vegetarianisme s'origina a l'antiga Índia al s. VI aC. A occident s'implantà a l'antiga Grècia, però amb la Cristianització de l'Imperi Roma pràcticament va desaparèixer. Va ressorgir a Europa durant el Renaixement i el 1847 s'establí la primera societat vegetariana al Regne Unit. Aquesta alimentació elimina el consum de carn, sí que es permet el consum d'ous i llet. D'aquesta sorgeixen els Ovovegetarians (només ous) o els Vagants que no mengen res d'origen animal, aquests tenen una mancança de vitamina B12. Dintre d'aquestes neix el Crudivegetarionisme que només consumeix productes elaborats a menys de 40-50 graus. 

La darrera i la que ha motivat aquest article és la dieta Paleo que segons fonts consultades inclou carns magres, peix, fruites, verdures, fruita seca i llavors. Aquells que es consumien fa 2,5 milions els nostres ancestres. Aquesta dieta limita els productes sorgits de la domesticació fa uns 10.000 anys. Que comportar l'agricultura o la ramaderia. M'ha encantat, milions de anys d'avenços per tornar a la casella de sortida. Mirem allò que es pot o no es pot menjar. 

Què es pot menjar en una dieta Paleo: -Fruites, vegetals, fruits secs i llavors. Aquí trobem el primer entrebanc, si diu que no es poden consumir productes produïts, avui en dia poca cosa prove de la recol·lecció, vaja que es trobi en estat natural, fora d'alguns bolets, castanyes i algun fruit de bosc. El llibre els orígens de la cuina de Bullipedia recull una mostra dels productes que consumien els primers Homo sapiens, en el jaciment del "Monte Carmelo" Israel, es consumia raïm, aglans, trebols, raves, pèsols, malves, llenties, civada, cigrons, blat, xufes, gespa, enciam, julivert i alguna altra herba silvestre. Cal pensar fins als 400.000 aC. No és dominar el foc, el que vol dir és que tot es consumia cru i tots aquests cereals i llegums es menjaven la majoria tendres, a poc a poc es va començar a moldre y fer masses, però més de 2 milions d'anys no es va coure res. 

-Carns magres, diuen que especialment d'animals alimentats amb pastura o animals de caça. La veritat que aquests dos primers anys els Homo eren carronyers estaven a un lloc inferior en la piràmide alimentària, els grans caçadors eren uns altres. El foc va donar un avantatge. La dieta es limitava a les restes com el cap, el moll de l'os o petits exemplars i insectes. Molts insectes. La caçà  va permetre augmentar el consum de carn, però en l'actualitat pràcticament no hi ha caça, tot es produït o controlat per l'home cosa que aniria en contra de la filosofia. 

-Peix, diuen que especialment aquells amb alt contingut d'àcids grassos omega-3, com el salmó, el verat i la tonyina. Això és molt dir els nostres avantpassats eren molt poc pescadors, sí que és cert que s'han trobat hams i arpons, pescaven a tocar de la costa, a la mateixa platja o espigons. No tenim constància d'embarcacions rudimentàries, però de segur que no anaven a dins a mar a agafar grans exemplars com la tonyina. De fet, als jaciments s'han descobert closques d'ostres, musclos, escopinyes, lapes o caragols, no obstant això poques espines la veritat. 

-Olis i fruita seca. Avui en dia tot l'oli prové de fruits de cultiu, els prehistòrics no disposaven dels olis que avui tenim. La fruita seca o llavors en disposaven tot i que avui dubto que es consumeixin silvestres. 

La dieta Paleo no és una mala pensada, potser el que falla són els fonaments filosòfics que limiten molt els productes. Ja amb el Neolític el Homo sapiens comença a cuina i transformar el producte per conservar, pels excedents o la temporalitat, generant nous productes com el pa, el formatge, el pernil o l'oli. Que faríem sense productes com aquests.

Homo Sapiens, canvi climàtic, menjar, pops i moda

Sembla un títol per un article quelcom inconnex i sense sentit, però si comenceu a llegir veureu com ho lliguem tot. Com sentia l'altre dia comentar a un arqueòleg en una tertúlia radiofònica la terra ha patit diversos canvis climàtics, que han canviat l'aspecte dràsticament del nostre territori. Fa prop de 66 milions d'anys les nostres costes i valls tenia un clima sud-tropical, on i vivien cocodrils gegants, rinoceronts, mamuts o grans elefants. Que van desaparèixer per un cataclisme climàtic. Però aquest no ha estat el primer, a la terra s'han produït diversos en la història del planeta blau. Actualment, o un viu en un estat autoritari on la informació està totalment controlada i manipulada, o està assabentada que s'està produint un canvi climàtic, però el que és peculiar d'aquest situació es que és provocada per una de les espècies del mateix planeta, els Homo Sapients. O sigui que els mateixos que viuen, gaudeixen i exploten tots els recursos d'aquest per cobrir les seves necessitats bàsiques i altres de no són tan bàsiques, són els que se l'estan carregant. 

I tot perquè per cinisme, nihilisme o inconsciència. Les primeres tenen difícil solució i la darrera se suposa que amb el coneixement estaria arreglat. Però veiem com les coses se'ns va de mare amb molta facilitat i que possiblement no tenim remei. La frivolitat està servida igual que el grau d'estupidesa de la nostra espècie, només cal veure per un costat els vídeos de tiktok que penja mitja part del món, i per l'altra part les quantitats de guerres que es provoquen per qüestions econòmiques o per aconseguir un fals poder, com si es tractés d'una disputa de gallets per veure qui la té més grossa.

 Aterrem i ordenem aquests temes i portem-ho a un terreny conegut. Com la moda de menjar pop o advocat. Què passa quan a la nostra espècie es posa de moda un producte? Doncs que tothom el vol menjar, "a totes hores en tot moment", això genera en el camp una sobre demanda d'aquell producte que requereix unes condicions que trenquen l'equilibri del terreny, el famós sistema de rotació de cultiu, el fet de deixa descansar la terra, sense parlar de les hectàrees que necessiten un alt consum de recursos, comportant de vegades la desforestació de zones on es tenia un conreu sostenible i equilibrat amb l'entorn, provoca abaratir costos i precarietat, sustentada per famílies que cultiven productes que no poden ni consumir i com en dit la sobreexplotació dels recursos essencials. 

El cas del pop no és diferent, un dels cefalòpodes més intel·ligents, els científics fa anys que estudien el seu comportament, que tenen gran capacitat d'aprenentatge i són capaços de resoldre problemes senzills. Una meravella vaja, i el que m'ha frapat d'ells és que tenen tres cors, us ho imagineu tenen capacitat d'estima de tres formes diferent i d'anar a la moda sempre que volen, penseu que poden canviar constantment de color, inclús quan dormen, fabulós. I no us ho perdeu, té nou cervells, com? Si el que sentiu, de fet hi ha unes línies d'investigació que defensen que el pop és d'un altre planeta que va vindre per uns ous crionitzats per mitjà d'un esteroide. A causa del fet que el seu sistema d'ADN és atípic, el seu codi genètic està desordenat ple de tallar i enganxar d'una forma totalment diferent, això explicaria segons els científics de l'Institut de Ciències Marines de Vigo, que tingui els braços on el cap i que l'esòfag país pel mig del cervell. S'afirma també que això podia ser degut a un virus de fa milions d'anys que va alterar el genoma. De totes maneres si ens fixem en l'estereotip de l'extraterrestre una mica pop ho és. Bé i si voleu veure l'empatia, l'amor i l'intel·ligència d'un pop només cal veure el documental que fan a Netflix "Lo que el pulpo me enseñó" que fins i tot plorareu. 

Ara he marxat de mare, tot això bé per la moda de menjar pop, que és a tot arreu, això implica la desaparició del pop salvatge, ara vindria un ... Recordo quan anava amb el pare a recollir les gàbies per agafar pops... perquè el pop no es pesca, s'enganya amb trampes, ja que és molt llest com hem dit! Clar l'augment del consum de pop a part d'acabar amb l'espècie, ha generat la reproducció en captiveri que a la pràctica és més difícil del que pot semblar perquè requereix tenir engabiat a un animal molt intel·ligent amb tres cors i nou cervells. De totes maneres us deia que no tenim solució perquè ara m'ha entrat gana i em fotria un pop amb allioli!

Peixos molt estranys

El meu pare i el meu avi eren pescadors, de petit passava moltes estones mirant com es triava la carretada de peix escampat per l'orla del vestiment. Mans rudes, inflades tocant agafant corballs, cintes, escorpores, maires i refets que anaven passant amb llançaments precisos a les diverses caixes escampades. Recordo que hi havia moltes varietats, però que per portar a la subhasta només eren uns quants els elegits com el lluç, el rap o el llenguado els més cotitzats, gran part de la resta anaven al pelut. I així passen desapercebudes espècies de segona o tercera regional, de les que la majoria de gent desconeixia el nom, guardan el secret de un gust, textura i sabor que les feia singular. 

La singularitat és el que ens fa especials i també als peixos és clar. Tota aquesta entradeta té sentit per un llibre que li van regalar al meu fill, i que va caure a les meves mans, presentaven d'imatges amb tres dimensions d'animals, del seu hàbitat i una petita explicació. Quina va ser la meva sorpresa al veure un peix molt estrany i que francament desconeixia. Es diu peix de gel Dallia pectoralis, es troba en el mar de Weddell i Ross a la zona de l'oceà Atlàntic que toca les glaceres del pol. Un exemplar que conviu amb les diverses varietats de balenes que viuen en aquestes aigües i que suporten les baixes temperatures gràcies a la gran acumulació de greix que posseeixen. Tornant al nostre exemplar de peix de gel heu de saber que pot suportar temperatures molt baixes sense que la seva sang no es glaci mai perquè el seu cos fabrica una mena d'anticongelant natural, vaja sorprenent o no? 

Això va despertar les meves ganes de conèixer exemplars de peixos estranys propers i llunyans que són fruit de la famosa evolució de les espècies per sobreviure dels depredadors o de les condicions extremes del medi. 

Si repassem mars més propers trobem també espècies increïbles com ara l'escorpora Scorpaena scrofa, un exemplar d'un vermell preciós i viu que per defensar-se dels depredadors està recobert amb moltes punxes verinoses que es claven als depredadors si s'acosten massa i que a més d'una mà li ha costat una bona punxada. Alguna cosa semblant passa amb l'aranya Trachinus areneus un dels més comú del mediterrani, d'uns trenta centímetres i que pot ser de color marró, ocre o gris amb diferents puntejats o ratlles, a la seva aleta dorsal i encabides en els seus orificis de les brànquies hi tenen espines verinoses, aquests exemplars s'ensorren a prop de les platges deixant visibles només els ulls i l'aleta dorsal, podent ser trepitjats fàcilment per accident. 

El peix esquirol és de la família dels Holocentridae, una espècia que va de cacera nocturna amb grup, el sofisticat de l'esquirol és que emet sons amb la bufeta natatòria per comunicar-se amb els companys i seguir una estratègia compartida per tindre èxit en la captura. Dintre dels peixos que coneixem i fan coses curioses està la castanyola o saputa Brama brama, té tota una estratègia per enamorar la seva parella, el mascle fa un salt en l'aire i tot seguit es capbussa per fer-li un senyal de flirteig. 

El peix gat de la família dels Siluriformes té una capacitat auditiva especial, ja que és capaç d'endevinar d'on venen els sons de roques i esculls i en quina direcció viatgen. La versió asiàtica del peix gat, és d'aigua dolça i té unes aletes pectorals molt rígides que l'ajuden a posar-se dret i poder trobar millor el seu aliment. 

Un dels que m'ha provocat un somriure en veure'l és el peix trompeta, si veieu la seva fotografia realment és allargassat, fi i amb un morro també allargat, però la seva peculiaritat és que per fugir o enganyar a les seves preses, es camufla posant-se en vertical entre les algues o la posidònia per fer veure que és una d'elles o simplement un pal que sura, boníssim. 

Ja veieu que podríem estar-hi hores repassant peixos estranys, curiosos i dels que segurament podríem aprendre moltíssim. El mar encara és sempre el gran desconegut.

Propòsit de l'any - No malbaratar-

Quan l'any està a punt d'acabar solem fer una mica de balanç, això i veure els refregits de la tele dels millors o pitjors moments segons com es miri. Si passem de puntetes pel tema de la pandèmia, crec que hi ha una sèrie de coses que ens poden preocupar i que hem comprovat afecten a tot el planeta, encara que hi hagi qui es pensa que mirant cap a un altre costat, doncs sembla que no els hi afecti. 

Com deia un dels propòsits que aquest any estan en l'agenda i li poden passar pel cap a més d'un o una després d'acabar mig ennuegats amb el raïm i el cava el darrer dia de l'any, és el punt del malbaratament. Una d'aquelles paraules que potser fa una cinquantena d'anys ni es coneixia i que la voracitat del sistema capitalista actual ens ha deixat d'herència. 

Que diria ara l'àvia, font de saviesa que sempre tenia aquelles frases potser ara políticament incorrecta de "nen t'has de menjar tot el que hi ha al plat perquè hi ha molts nens a l'Àfrica que passen gana". Ara no és una qüestió de deixar-se menjar al plat, estem plantejant que es malbarata moltíssim menjar abans d'arribar al nostre plat. Repassem possibles motius pel que es malbarata el menjar en aquest camí. 

El primer pas és la producció del producte, darrerament veiem vídeos de productors que surten amb les collites senceres que no els hi surt a compte recollir-les. Polítiques de producció, d'acords en grans empreses de supermercats o majoristes, la pujada del preu d'impostos, la inexistència d'ajudes, la falta de mà d'obra, etc. Circumstàncies cadascuna que es podria escriure molt, però que generen que collites senceres o part d'aquestes no és recullin, s'abandonin o simplement no es puguin vendre. Sense parlar dels productes que han quedat malmesos per inclemències del temps o per danys generats per la maquinària utilitzada. 

Un segon punt de malbaratament succeeix a l'indústria en el cas d'elaboracions i processament dels productes. Les causes poden ser moltes dintre d'aquest procés, generades per problemes del mateix procés o de la maquinària que pugui malmetre o contaminar les elaboracions obtingudes i s'hagi d'eliminar tot un lot de productes elaborats sense sortir de la pròpia indústria. Hem de tenir en compte que aquests processos podem generar residus o parts dels productes que no es fan servir i són refusat. 

En la part de la distribució o de venda també es refusa o es malbarata molt de menjar. A l'arribar als lineals dels supermercats o a les tendes de barri, hi ha un percentatge de productes que són refusat per causes estètiques com que s'hagi oxidat o ennegrit un part pel contacte amb l'aire d'aquest per posar un exemple o per temes de qualitat que estigui l'embassat inflat. 

Un dels punts del malbaratament en el punt de venda és l'equilibri entre l'oferta i la demanada i la rotació de l'estucatge. Aquí entra un gran qüestió d'aquest moment en l'alimentació, on segons els empresaris el client necessita veure varietat i quantitat de productes, mes del qual es pot absorbir. Això provoca una retirada de productes que han vençut la seva data de caducitat o que no s'han venut perquè després de Nadal poca gent compra tronc de Nadal, per exemple. 

I la part final és la del consumidor, de totes nosaltres que també ens toca una part potser més petita del que sembla, però que també ens afecta. Malbaratem quan sens fa mal bé un aliment perquè el conservem malament, perquè ens queda un cul al final del calaix del refrigerador. D'aquell dinar que en vam fer per un regiment i ens va sobrar per convidar a tota l'escala i després de menjar dos dies va acabar al cubell de la brossa. 

O simplement per la quantitat de residus i de restes orgàniques que llencem i que no donem a les gallines o fem compost com feia l'àvia! 

L'àvia crec que ens diria que espaviléssim i féssim alguna cosa ja, que "de ganduls està el món ple "o" de paraules no viu la gent".