Temps de bolets!

Si, amics llepafils, d'aquí res es donará el tret de sortida, i  ordes de uniformats cama lluentes es passegeran amb els seus cistells de vímet, espardenyes de muntanya, gorra per la ocasió, navalleta de mànec de fusta, raspallet, GPS i un llibre per poder identificar les especies de bolets de les contrades.

Son aquella gent que es passa al mati al bosc, el cap de setmana i donen feina a tot un negoci gastronòmic que s’ha muntat al voltat de un grapat de fongs. El autèntics caçadors però, son els que van entre setmana amb caixes de plàstic, als racons que ells només saben i guarden amb recel, gen gran amb pantaló de pana, camisa a ratlles, un basto d’avellaner i un caliquenyo pegat al llavi inferior que per molt que es mogui no cau mai i que encenen un grapat de cops al dia. Gent del poble que recorren la muntanya, no amb un 4x4 o una mandanga d’aquesta, ho fan  amb una furgoneta groga, be que abans era blanca, i que te més anys que el lalala de l’Eurovisió!

 Aquest son els autèntics caçadors la resta quatre pela canyes.

Parlem dels bolets, des de quan mengem bolets? Els fongs i en concret els bolets, son uns dels organismes vius del món vegetal que esta des del començament de l’evolució de les especies. Els  primers homínids ja disposaven de bolets al seu abast, una altre cosa es que en consumissin molt, de fet com ha hipòtesis crec que no gaire per la dificultat de discernir entre les diferents varietats. Com ja sabem hi ha moltes especies que tenen molts exemplars similars tòxics, que poden provocar des de diarrees, a trastorns i fins hi tot la mort. Es per això que de segur es menjava en cert recel.

Seguint la evolució dels bolets en cultures culinàries podem constatar de la seva irregularitat en el  consumen zones gens arrelada. Destacar que s’ha limitat el consum a poques especies, quelcom similar amb el que passa amb els peixos. Podem posar un símil entenedor, el rovello es com el lluç del bosc, esta prou be, però hi ha molts altres especies que tenen, més personalitat i sabor, gustativament parlant. Però be no anem a matar la gallina dels ous d’or.

A l’època Romana (i per a molts gourmets) les amanites eren els bolets més apreciats, de fet el César frisavaper aquests, per això se li donà el nom al ou de Reich o “ Amanita Cesarea”. Però clar tot el que es feia amb Reich era provat pel tastador personal del Cèsar , ja que aquesta espècie te la cosina temuda, l’amanita Fal·loide mortal de necessitat.

Heu pensat mai que els bolets tret de quatre varietats, que han pogut cultivar, son de les poques coses de la natura que l’home no ha pogut domesticar? No les pot reproduir, ha de seguir anant a recol·lectar com feien els primers Homo Sapiens. De la mateixa manera, cercant, mirant la natura, fusionant-se amb ella una estona. Si més no és curiós , que tot i haver passat en uns milions d’anys, ens moguem per un paratge de muntanya pràcticament a quatre potes com els nostres avantpassats, a la cerca de menjar.

La diferencia es que ho fem per plaer i no per necessitat. La cerca del plaer es la llosa que portem tots i que de vegades es la culpable de no evolucionar com tocaria. Una abraçada als tocats pel bolet i vigileu amb ells.

Bomba turística

Si, ja sé, parlo de bomba i no de boom o de bombolla , per que no se quina s’escau millor , però es que Bomba son les sigles de les primeres paraules d’un recull d’expressions que potser resumeixen lo d’aquest estiu:

-Bo xeic, però si hi una gentada per baix a mar, no hi cap una agulla.

-Ostres si que han obert negocis, a qui el més ruc fa rellotges.

-Mmm molla’l cosí, com va? deus fer una robada amb tanta gent!

-Be no t’ho pensis em arrapat!  Molta gent però poca pela!

-Ai, ai, ai que l’hivern es molt llarg i no em fet caixa.*

Aquesta poc o molt es la nostra essència, A baix a mar només hi ha tendes de roba i negocis d’hoteleria, qui no ha posat un nap a posat una col, per oferta que no serà per que hi ha de tot, jo crec que en tres carrers com aquell qui diu hi ha més oferta que a la ciutat comtal, hi h de tot i més la veritat.

Els de la terra que s’han passejat, constataran amb mi que hi han hagut dies d’aquest estiu que ha tot arreu hi tenien gent assentada. Pel carrer no cal dir, que al baixar una mica el sol a primera línia es formava una catifa de homo sapiens multicolor, fent la ronda. Esquixats i trencant l’homogeneïtat harmonia destacaven algun reducte de  Neandertals disfressat de socorrista o de sevillana amb algun penis gegant d’accessori que destruïen l’atmosfera de turisme de familiar, que tant acuradament intentem crear amb iniciatives com les actuacions al carrer .

Com dèiem potser estem davant d’una bombolla turística, fem un avis a navegants i a aquells no professionals que s’han tirat a la piscina, alerta que tenim més caps que barrets.

Les estadístiques diuen que em tingut un augment de turisme al nostre país, també destaquen que s’han deixat menys diners de mitja aquesta temporada, el sector hoteler destaca l’augment del tot inclòs i per rematar-ho els analistes dictaminen que aquest augment ha estat fruit dels conflictes armats i terroristes que han tingut les destinacions turístiques veïnes situades al sud del Mediterrani. Per tant momentàniament a minvat la competència, les destinacions econòmiques de low cost de platja i sol.

Tornem a l’allau de negocis, esta clar que cada cop més es fa difícil viure de l’estiu i més quan ja no son aquells tres mesos tocats pel rei mides, si es fa difícil, ajustar-se i ser competitius en preus, donar una qualitat acceptable (no donar els mateixos calamars congelats que compro al super del costat, per exemple) i donar una oferta lo suficientment atractiva per a que la gent entri  però sobretot que hi torni.

Deixarem a banda la situació del local, la professionalitat del personal i el tracte cordial, si em refereixo a aquells de : el client sempre te la raó, tot i que no la tingui, així com soc un cambrer (tot i que he estudiat dret) i no li estic fent un favor aquest senyor i un altre item més ha considerar, aquesta parella no te la culpa de que faci dotze hores cada dia i que no tingui més que un dia lliure a la setmana!

El premi de fer les coses be és que el client torni, sobretot si volem treballar tot l’any i em de jugar entre dos aigües el turista i el de casa. Ara quan acabem la temporada fem balanç i ens felicitem per una bona feina!

*Argot de mariner de la vila de Cambrils

ARQUEOLOGIA DEL CAP I POTA

L’estiu sempre es l’època que hi han excavacions a la zona arqueològica de la Llosa, he pensat en retre homenatge a tots aquells nois que venen amb una cullereta i un pinzell per treure una mica de sorra .

Els convidaré a que la cullera la facin servir per un plat típic de la Catalunya profunda! El Cap i pota.

Així doncs aquí comença l’arqueologia del Cap i Pota.

L’ingredient principal, la base d’aquest plat es el porc, la domesticació d’aquest quadrúpede es va produir simultàniament en diversos punts d'Europa i Àsia. Les investigacions apunten que va tenir lloc fa més de 6000 anys, si de fet els homes de l’època varen convertir en un animal de corral al que avui coneixem per a porc senglar o el seu cosi llunya vaja!

 La segona part es un sofregit molt facilo...posem que només fem servir ceba i pebrot.

La ceba té un origen incert ja que diferents estudis han assenyalat Àsia Occidental i el Nord d'Àfrica com a possibles llocs de naixement d'aquesta hortalissa, concretament en zones de Pèrsia, l'Índia o Egipte, respectivament. Els primers vestigis de consum humà es remunten a aquests dos últims països, fa més de 5.000 anys. La ceba ens ha acompanyat a tots els països Mediterranis des del principi ja gaudíem de aquest meravellós i dolcet bulb.

Del pebrot  vermell  existeixen evidències arqueològiques a Mèxic, que mostren que el gènere Capsicum ( el del pebrot) va ser cultivat fa més de 6000 anys i que és un dels primers cultius a Amèrica que s'autopoliniza (vaja que es un Juan Palomo). Aquest cultiu s'hauria donat simultàniament en diferents llocs de Sud-amèrica i Centreamèrica.

Així doncs encara que fa molts milers anys que hi es menjaven pebrots no va se fins que el nostre...enviat..Cristófol Colón va portar el pebrot i els seves llavors a casa nostra en el seu viatge de 1493. D'allí es va estendre el seu cultiu per tot el món, començant per Europa, i després - en els temps en què Espanya controlava el comerç amb Àsia - a les Filipines i des d'allí a l'Índia, la Xina, Corea i el Japó, on van ser incorporats a les cuines locals.

Però un altre hipòtesi, seria que va ser portat a Europa septentrional pels Víkings, que podrien haver viatjat, i tornat de, Amèrica abans que Colom, més precisament en 985 en els viatges de Leif Eriksson i dels seus successors. El 1995, el arqueobotánico Hakon Hjelmqvist va publicar un article afirmant que havia evidències de la presència d'ají o Xile a Europa en èpoques anteriors a Colón.Según Hjelmqvist, en una excavació a Sant Botulfo a Lund (Suècia) es van trobar un Capsicum frutescens en un estrat, suposadament, del segle XIII. L'autor afirma que Capsicum va ser descrit per Teofrast (370-286 a. C.) en la seva història plantarum.

El culebrot del pebrot continua, una versió alternativa per a l'expansió del pebrot és que els portuguesos  el van obtenir d'Espanya, i els van conrear a Goa (Índia), que era colònia d'aquest país. Des d'allà es va estendre a través d'Àsia Central i Turquia, fins a Hongria, on es va convertir en l'especialitat nacional sota la forma del pebre vermell.

Be a les hores el pebrot amb sofrgit de pebrot, només va ser posible fins que el pebrot va arribar aquí el dels viatges d’ultramar.Sino es posible que el cap i pota sigui més vell que lanar a peu!

Anem de tapes

He de reconèixer que m’encanten les iniciatives i vosaltres hàbits  lectors reconeixereu que desde aquest altaveu s’ha dedicat moltes vegades a esperonat als restauradors a  treure’s la mandra i enpescar-se les per fer coses. Es per això que per endavant l’esforç que fa tothom per donar una oferta engrescadora.

Us explicaré la gestació de les jornades de les tapes a la nostra vila . El gremi de restauradors va posar en un compromís a l’Escola d’Hoteleria, li va demanar que valores les elaboracions dels que volien participar, per fer una criva. Una patata calenta per als professors, entre els que em trobava, era complicat per que ningú no tenia afany de ser un Risto Mejide,  primer per que allò era una cosa seria i no un reality i segon que per valorar s’haurien d’establir unes bases marcades i no ni havien.

En aquell moment ens vàrem en sortir fen una valoració y una sèrie de recomanacions, dintre de les quals convidàvem amb molta diplomàcia a que els membres de l’associació marquessin uns mínims, tot i que sabíem que el temps i els clients eren els millors jutges. D’això han passat uns anys, les tapes estan per tot arreu, i tothom s’apunta a fer-ne per inèrcia. Ja ho deia l’avi, el més tonto fa rellotges! Doncs això, trobem tapes a restaurants, pizzeries, Frankfurt, cafeteries, tendes gourmet, es un tot si val gastronomic! Però he de dir que fa patxoca.

Qui ha dit que les tapes son exclusives dels bars, tabernes i altres llocs de vermut?

Deu ser que som tan moderns que seguim la tendència Bulliniana dels snacks o dels tastets d’allò que els d’altes volades, anomenen menú degustació.

Seguim xorrant que ja arribem al gall, com diria el pare! Va centrem-nos en el marc, “la mar de tapes” que es dona a una vila marinera com la de Cambrils, on la gastronomia va ser un gran fonament del turisme fa uns anys i que ara trontolla de base.

Amollem cable! Fem un passeig per les tapes i per allò que durant aquests dies ens han presentat, analitzen-ho de manera constructiva.  Fent un buidatge de la informació, podeu constatar que les tapes fetes amb productes autòctons, posem el cas de l’oli d’oliva o el peix estan en un percentatge molt minoritari. D’aquest peix les especies representades es concentren en bacallà, salmó, gambes, cigales i llagostins, així com diversos cefalòpodes (calamar i sépia). Salvem una mica la parada per que hi ha una tapa amb lluç i de palangre!

La resta de la oferta es centra en platillos amb derivats del porc, en especial les elaboracions on destaca el  bacon i la botifarra. No valorem si es bo o dolent per que tothom fa el que pot, però si ens diu moltes coses aquesta fotografia, sobretot del que oferim, del que venem de cara en fora.

Podem canviar el plantejament, crec que la gent de turisme esta equivocada o potser ha de canviar el discurs. Enrere queda la pintoresca vila referent de cuina marinera, donem la benvinguda a un popurri, potser ens agermanem amb vic, zona reconeguda pel seu porc.

Qui sap amics fa uns anys enrere ningú donava un duro pels Vermuts, i ara tots manyes a tenir unes ampolles y un bon assortiment d’enllaunats per oferir a mig dia.