Temps de bolets!

Si, amics llepafils, d'aquí res es donará el tret de sortida, i  ordes de uniformats cama lluentes es passegeran amb els seus cistells de vímet, espardenyes de muntanya, gorra per la ocasió, navalleta de mànec de fusta, raspallet, GPS i un llibre per poder identificar les especies de bolets de les contrades.

Son aquella gent que es passa al mati al bosc, el cap de setmana i donen feina a tot un negoci gastronòmic que s’ha muntat al voltat de un grapat de fongs. El autèntics caçadors però, son els que van entre setmana amb caixes de plàstic, als racons que ells només saben i guarden amb recel, gen gran amb pantaló de pana, camisa a ratlles, un basto d’avellaner i un caliquenyo pegat al llavi inferior que per molt que es mogui no cau mai i que encenen un grapat de cops al dia. Gent del poble que recorren la muntanya, no amb un 4x4 o una mandanga d’aquesta, ho fan  amb una furgoneta groga, be que abans era blanca, i que te més anys que el lalala de l’Eurovisió!

 Aquest son els autèntics caçadors la resta quatre pela canyes.

Parlem dels bolets, des de quan mengem bolets? Els fongs i en concret els bolets, son uns dels organismes vius del món vegetal que esta des del començament de l’evolució de les especies. Els  primers homínids ja disposaven de bolets al seu abast, una altre cosa es que en consumissin molt, de fet com ha hipòtesis crec que no gaire per la dificultat de discernir entre les diferents varietats. Com ja sabem hi ha moltes especies que tenen molts exemplars similars tòxics, que poden provocar des de diarrees, a trastorns i fins hi tot la mort. Es per això que de segur es menjava en cert recel.

Seguint la evolució dels bolets en cultures culinàries podem constatar de la seva irregularitat en el  consumen zones gens arrelada. Destacar que s’ha limitat el consum a poques especies, quelcom similar amb el que passa amb els peixos. Podem posar un símil entenedor, el rovello es com el lluç del bosc, esta prou be, però hi ha molts altres especies que tenen, més personalitat i sabor, gustativament parlant. Però be no anem a matar la gallina dels ous d’or.

A l’època Romana (i per a molts gourmets) les amanites eren els bolets més apreciats, de fet el César frisavaper aquests, per això se li donà el nom al ou de Reich o “ Amanita Cesarea”. Però clar tot el que es feia amb Reich era provat pel tastador personal del Cèsar , ja que aquesta espècie te la cosina temuda, l’amanita Fal·loide mortal de necessitat.

Heu pensat mai que els bolets tret de quatre varietats, que han pogut cultivar, son de les poques coses de la natura que l’home no ha pogut domesticar? No les pot reproduir, ha de seguir anant a recol·lectar com feien els primers Homo Sapiens. De la mateixa manera, cercant, mirant la natura, fusionant-se amb ella una estona. Si més no és curiós , que tot i haver passat en uns milions d’anys, ens moguem per un paratge de muntanya pràcticament a quatre potes com els nostres avantpassats, a la cerca de menjar.

La diferencia es que ho fem per plaer i no per necessitat. La cerca del plaer es la llosa que portem tots i que de vegades es la culpable de no evolucionar com tocaria. Una abraçada als tocats pel bolet i vigileu amb ells.