L’ Origen del còctel

-->

Fa uns mesos va veure la llum l’obra “Cócteles, coctelerías y Barthemders. Fundamentos” editat per Bullipedia. Un treball amb rigor acadèmic a través de la metodologia Sapiens que tracta la part més conceptual e històrica del món del còctel. Aquest es el primer dels quatre volums que es preveuen veure la llum en aquest pròxims dos anys, sens dubte una obra indispensable per a tots els barthenders.

Una de les primeres coses que ens ve al cap i que inicia aquesta obra és  l'origen del terme de la paraula “Còctel".

Si partim del terme pròpiament a nivell etimològic, la primera menció documentada data de 1798 i fa referencia al terme en anglès “cocktial”, val a dir que del origen d’aquesta paraula s’ha escrit moltíssim i la majoria han estat bajanades!

De fet es considerava una paraula d'origen nord-americana, no obstant això, els pocs estudiosos reconeguts amb l’àmbit de la cocteleria  com ara Jared Brown i Anistatia Miller va trobar una menció prèvia  d’aquest terme al 78 com dèiem (empleat com sinònim de «beguda») en un diari britànic “The Morning Post and Gazetteer “en una referència sàtira a una compta hipotètica de diferents polítics de l'època en un bar. Al costat del nom del primer ministre, William Pitt Jr., si indica que va beure -L'huile de Venus “parfait amour "i una beguda menys francesa, el "cock-tail", vulgarment conegut

com gengibre -.

Segons el historiador de la coctelería David Wondrich, aquest seria una doble joc de paraules, relacionat amb la practica de posar gengibre al anus dels cavalls vells per fer-los semblar més trempats! De la que es pot deduir que en aquell moment ja es parlava del còctel com d'una beguda estimulant amb gingebre, per tant, el més probable és que encara no portes alcohol.

No es fins el 1806 que no es troba la primera explicació o definició de la paraula en un diari americà The Balance and Columbian Repository, on es descriu el còctel com a «licor estimulant compost de un destil·lat de qualsevol tipus, sucre, aigua i bitters (amargs), i si el coneix vulgarment com un "sling amarg" ».

Així doncs la paraula còctel en si definia un tipus molt concrets d’elaboracions amb alcohol amb un predomini de l’amarg.  Trenta cinc anys més tard comencen a trobar-se les primeres cartes de còctels, com l'elaborada per Peter Bent Brigham al Boston Concert Hall, on qualifiquen aquests tipus d'elaboracions com a «combinats» o «begudes sofisticades».  Un significat més proper al que avui entenem per còctel.

Histories com aquesta emplenen aquesta obra, com dèiem essencial per entendre el que realment ha implicat el còctel en cada època històrica, així com poder comprendre la seva evolució. De fet l’equip de elBullifoundation han definit les èpoques històriques del còctel, amb els fets més rellevants que marcant les ruptures temporals.

En el volum també es parla dels espais per veure aquesta beguda, si hi han franges horàries marcades o si es el mateix un còctel a Barcelona que a Tailàndia o a Sydney.

Només dir gràcies i salut.

El menjar es pot beure ?

Aquesta pregunta innocent i que pot semblar d’entrada obvia, es una de les moltes reflexions que apareixen al llibre de “Begudes” publicat per Bullipedia. Una obra que segueix la metodologia Sapiens i que investigar un objecte d’estudis de manera holística, interdisciplinal i que es qüestiona constantment l’status quo.

Es per això si seguim la seva metodologia, abans de respondre a la pregunta, haurem de definir que es menjar.

Segons el cercador l’enciclopedia.cat menjar es “Ingerir (aliments sòlids o semi sòlids)”.

En la versió de la RAE, respon a “l’acte quotidià de nodrir-se”.

En la primera definició parla d’ingerir que segons el propi diccionari l’aborda com l’acció de “ introduir (alguna cosa: aliments, begudes, medecines) a les vies digestives a través de la boca.” A qui veiem una confusió en les definicions, perquè si en el primer cas només parla de sòlids i semi sòlids, en el segon s’especifiquen les begudes (líquids) vaja que ens comencem a complicar.

En la segona definició també apareixen incongruències semàntiques ja que durant el menjar, com a acte quotidià, es barreja tant el que mecànicament es “menjar” acció física i el que mecànicament es “beure” un altre acció física.  Així menjar te molts prismes.

L'ús més corrent d’aquest verb “menjar” és el que fa referència al propi acte, (anem a menjar). Es fa servir doncs com a sinònim, depenent del moment del dia parlem de desdejunar, esmorzar, dinar, berenar o sopar.

El segon us és  la de l'acció purament física de digerir sòlids, és el que anomenaríem “mastegar”.

La paraula “menjar” té encara una altra accepció com a substantiu, que fa esmena a la substància o aliment en si. Aquest es vàlid como concepte per sòlids o líquids.

A les hores si repetim la pregunta de el menjar es poden beure? 

La resposta és 

Sí, quan “menjar” es refereixi a l'acte social quotidià, ja que durant aquest acte es realitza tant l'acció de menjar com de beure, vaja que es igual la textura d’allò que endrapis.

No, en el cas que “menjar” es refereixi a l'acció física de mastegar; en tal context el menjar només es pot menjar (mastegar) i no beure, resulta difícil mastegar una beguda, tot i que alguns còctels d’avui podrien estar en aquesta tessitura.

En aquest particular camp del llenguatge altres idiomes utilitzen paraules amb arrels etimològiques diferents per diferenciar el verb i el nom. 

Per exemple, en anglès utilitza dues paraules molt diferents per als diferents contextos de menjar.

Per menjar com a acte social quotidià s'utilitza el verb to eat, encara que també la paraula meal. Com a acció física s'utilitza el verb to eat. I quan es refereix a aliment s'utilitza la paraula food.

Preguntes com aquesta semblen no tenir importància, però ens ajuda a veure que el més interessant son els matisos, els grisos que hi ha entre els blancs i els negres.

Cuinar per estar be

Se que d’entrada amb tota la incursió dels “reality shows” a la petita pantalla dedicats a la cuina, el concepte terapèutic de la cuina es pot veure bastant allunyat. Ja que ho podem associar fàcilment amb el que pateixen els participants que competeixen i que treuen la part més visceral i fosca de les actituds humanes, lligades amb l’inseguretat, la cerca del perfeccionament i que tenen com a conseqüència la frustració, els nervis que poden provocar la desqualificació i el enuig.

Però no parlem de la cuina en un programa de televisió que busca les misèries per entretenir o d'un restaurant d’alta cuina on la pressió es latent donat el nivell de perfecció de les tècniques i elaboracions que es requereix.

Ens referim a la cuina en el àmbit privat, fora d’aquesta pressió i que ens beneficia al convertint-la en una teràpia a l’abast de tothom. Que permet equilibrar-nos d’aquest dia a dia esbojarrat, accelerat i moltes vegades caòtic. 

Hi ha forces professionals del àmbit de la psicologia que utilitza la cuina com a teràpia per la millora del benestar físic, mental i emocional.

En aquest context d'oci es factible que un treballi molt les emocions, ja que parlem d'un espai natural de la nostra casa, conegut tot i que de vegades inexplorat o vist com quelcom pesat i rutinari. A través de la cuina es dona l'espontaneïtat, la interacció amb els demes, cosa que ens posa en safata fer incidència en la resolució de conflictes o el desenvolupament de habilitats socials que ens permet aprofundir en temes relacionats amb el control del comportament.

Son innumerables els camps d’aprenentatge que podem treballar a través de la cuina en totes les matèries i àmbits com ara la ciència, la física, llenguatge, les matemàtiques, càlcul mental, arts plàstiques, etc.

Una altre d’aquestes “paraulotes” que els experts fan referencia es la consciencia sensorial. Cuinar es un conjunt de processos on nosaltres participem de manera activa i física, vaja que els toquem. Això connecta amb els nostres sentits que ens generen unes sensacions perceptives que ens fan conscients del procés i sobretot, la conseqüència del treball fet, l’assoliment de fites, el que fa afavorir la nostra autoestima i ens omple de benestar, ens sentim contents, satisfets amb la feina feta, fruit de un treball individual o en equip i que ens genera plaer i gaudi.

Com dèiem el treball amb les mans ens connecta amb aspectes relacionats amb el nostre nen/a, ens porta al terreny del joc sense les cabòries diàries, treball que ens genera un moment de relax i frena el pensament negatiu. 

Qui sap potser podem posar de moda la “Cuina Zen”!

Aquesta teràpia culinària ens permet treballar l’organització, ens dona una base solida de treball, es tracta de seguir una recepta estructurada. On existeixen una presa de decisions: em de pensar el que volem fer abans per poder comprar els productes, saber que falta que no falta, per on comencem, etc. 

I també es fomenta la memòria amb els passos a seguir amb el que va primer? o que ajuntem amb que? o recordar a quina temperatura s’ha de coure.

Com veiem la cuina no només serveix per  alimentar estomacs i donar plaer a un nivell gastronòmic, sinó que també la podem fer servir com a eina per estar millor que ens permeti vehicular actituds i conductes que necessitem endreçar i que ens permetran estar millor a tots els nivells. 

Cuinem, cuinem, cuinem!