L’oliva viva

Es questió de setmanes que comencin els primerencs a recollir olives, les burraces son com a catifes als nostres camps, diverses generacions s’apleguen al tros i junts tan el lampista com el cosí de ciutat fan de pagesos per uns dies.

I amb més o menys tècnica, traça i fortuna s’atansen a les oliveres amb ganes de collir el fruit que ha madurat en aquell arbre tan nostre, per poder-ho expreme, mai millor dit i obtenir el preuat greix que gaudiran a la cuina durant bona part de l’any.

Tradició a part, si ens fiquem les ulleres de un nen de sis o set anys, creuríem com diu l’avi que l’olivera s’ha de cuidar be, per que esta viva i que aquesta serà generosa i ens oferirà molts fruits per emplenar els sacs.

De segur que la següent pregunta que ens descol·locaria la mandíbula i algun empast seria: ¿Però l’oliva es viva?

Be si la planta es viva i l’oliva es part de la planta esta viva. Buff, salvem els papers.

No, no. ¿Quan la collim encara esta viva?

Ostres, son preguntes que fan suar el front davant d’un nen de cinc o sis anys...Vaja no tinc n’idea. “Fem un google d’amagat a veure que..”

Les plantes son vives per que “respiren i transpiren” això vol dir que perden aigua que es reposada pel flux de saba que recorre la planta.

L’oliva com tots els fruits després de la recol·lecció segueix respirant i transpirant, el problema es que no tenen una font que els aporti aigua, per tan el fruit “viu” fins que es queda sense reserves d’aigua i l’estructura es col·lapsa. Es una de les raons que les parts de les plantes que consumim com els fruits tinguin una vida útil curta, o sigui que es malmetin relativament aviat.

Tot i això hi han fruits que respiren més ràpidament que altres, si, si, hi ha per llogar-hi cadires! Que vol dir això, que hi han productes que es malmeten més ràpidament com es el cas de el tomàquet o el plàtan en relació amb altres que la seva respiració és més lenta com la pinya o els cítrics, es una relació entre la respiració i el contingut d’etilè que es forma.

La resposta doncs, es sí, les olives son vives després de collir-les i poc a poc deixen de respirar.

Deu meu mai més tornaré a mirar una oliva de la mateixa manera! Sembla el guió per una pel·lícula de stephen king.

Ja ho deia l’avi que s’han de cuidar les olives per treure un bon oli. Bona collita!

Temps de bolets!

Si, amics llepafils, d'aquí res es donará el tret de sortida, i  ordes de uniformats cama lluentes es passegeran amb els seus cistells de vímet, espardenyes de muntanya, gorra per la ocasió, navalleta de mànec de fusta, raspallet, GPS i un llibre per poder identificar les especies de bolets de les contrades.

Son aquella gent que es passa al mati al bosc, el cap de setmana i donen feina a tot un negoci gastronòmic que s’ha muntat al voltat de un grapat de fongs. El autèntics caçadors però, son els que van entre setmana amb caixes de plàstic, als racons que ells només saben i guarden amb recel, gen gran amb pantaló de pana, camisa a ratlles, un basto d’avellaner i un caliquenyo pegat al llavi inferior que per molt que es mogui no cau mai i que encenen un grapat de cops al dia. Gent del poble que recorren la muntanya, no amb un 4x4 o una mandanga d’aquesta, ho fan  amb una furgoneta groga, be que abans era blanca, i que te més anys que el lalala de l’Eurovisió!

 Aquest son els autèntics caçadors la resta quatre pela canyes.

Parlem dels bolets, des de quan mengem bolets? Els fongs i en concret els bolets, son uns dels organismes vius del món vegetal que esta des del començament de l’evolució de les especies. Els  primers homínids ja disposaven de bolets al seu abast, una altre cosa es que en consumissin molt, de fet com ha hipòtesis crec que no gaire per la dificultat de discernir entre les diferents varietats. Com ja sabem hi ha moltes especies que tenen molts exemplars similars tòxics, que poden provocar des de diarrees, a trastorns i fins hi tot la mort. Es per això que de segur es menjava en cert recel.

Seguint la evolució dels bolets en cultures culinàries podem constatar de la seva irregularitat en el  consumen zones gens arrelada. Destacar que s’ha limitat el consum a poques especies, quelcom similar amb el que passa amb els peixos. Podem posar un símil entenedor, el rovello es com el lluç del bosc, esta prou be, però hi ha molts altres especies que tenen, més personalitat i sabor, gustativament parlant. Però be no anem a matar la gallina dels ous d’or.

A l’època Romana (i per a molts gourmets) les amanites eren els bolets més apreciats, de fet el César frisavaper aquests, per això se li donà el nom al ou de Reich o “ Amanita Cesarea”. Però clar tot el que es feia amb Reich era provat pel tastador personal del Cèsar , ja que aquesta espècie te la cosina temuda, l’amanita Fal·loide mortal de necessitat.

Heu pensat mai que els bolets tret de quatre varietats, que han pogut cultivar, son de les poques coses de la natura que l’home no ha pogut domesticar? No les pot reproduir, ha de seguir anant a recol·lectar com feien els primers Homo Sapiens. De la mateixa manera, cercant, mirant la natura, fusionant-se amb ella una estona. Si més no és curiós , que tot i haver passat en uns milions d’anys, ens moguem per un paratge de muntanya pràcticament a quatre potes com els nostres avantpassats, a la cerca de menjar.

La diferencia es que ho fem per plaer i no per necessitat. La cerca del plaer es la llosa que portem tots i que de vegades es la culpable de no evolucionar com tocaria. Una abraçada als tocats pel bolet i vigileu amb ells.

Bomba turística

Si, ja sé, parlo de bomba i no de boom o de bombolla , per que no se quina s’escau millor , però es que Bomba son les sigles de les primeres paraules d’un recull d’expressions que potser resumeixen lo d’aquest estiu:

-Bo xeic, però si hi una gentada per baix a mar, no hi cap una agulla.

-Ostres si que han obert negocis, a qui el més ruc fa rellotges.

-Mmm molla’l cosí, com va? deus fer una robada amb tanta gent!

-Be no t’ho pensis em arrapat!  Molta gent però poca pela!

-Ai, ai, ai que l’hivern es molt llarg i no em fet caixa.*

Aquesta poc o molt es la nostra essència, A baix a mar només hi ha tendes de roba i negocis d’hoteleria, qui no ha posat un nap a posat una col, per oferta que no serà per que hi ha de tot, jo crec que en tres carrers com aquell qui diu hi ha més oferta que a la ciutat comtal, hi h de tot i més la veritat.

Els de la terra que s’han passejat, constataran amb mi que hi han hagut dies d’aquest estiu que ha tot arreu hi tenien gent assentada. Pel carrer no cal dir, que al baixar una mica el sol a primera línia es formava una catifa de homo sapiens multicolor, fent la ronda. Esquixats i trencant l’homogeneïtat harmonia destacaven algun reducte de  Neandertals disfressat de socorrista o de sevillana amb algun penis gegant d’accessori que destruïen l’atmosfera de turisme de familiar, que tant acuradament intentem crear amb iniciatives com les actuacions al carrer .

Com dèiem potser estem davant d’una bombolla turística, fem un avis a navegants i a aquells no professionals que s’han tirat a la piscina, alerta que tenim més caps que barrets.

Les estadístiques diuen que em tingut un augment de turisme al nostre país, també destaquen que s’han deixat menys diners de mitja aquesta temporada, el sector hoteler destaca l’augment del tot inclòs i per rematar-ho els analistes dictaminen que aquest augment ha estat fruit dels conflictes armats i terroristes que han tingut les destinacions turístiques veïnes situades al sud del Mediterrani. Per tant momentàniament a minvat la competència, les destinacions econòmiques de low cost de platja i sol.

Tornem a l’allau de negocis, esta clar que cada cop més es fa difícil viure de l’estiu i més quan ja no son aquells tres mesos tocats pel rei mides, si es fa difícil, ajustar-se i ser competitius en preus, donar una qualitat acceptable (no donar els mateixos calamars congelats que compro al super del costat, per exemple) i donar una oferta lo suficientment atractiva per a que la gent entri  però sobretot que hi torni.

Deixarem a banda la situació del local, la professionalitat del personal i el tracte cordial, si em refereixo a aquells de : el client sempre te la raó, tot i que no la tingui, així com soc un cambrer (tot i que he estudiat dret) i no li estic fent un favor aquest senyor i un altre item més ha considerar, aquesta parella no te la culpa de que faci dotze hores cada dia i que no tingui més que un dia lliure a la setmana!

El premi de fer les coses be és que el client torni, sobretot si volem treballar tot l’any i em de jugar entre dos aigües el turista i el de casa. Ara quan acabem la temporada fem balanç i ens felicitem per una bona feina!

*Argot de mariner de la vila de Cambrils

ARQUEOLOGIA DEL CAP I POTA

L’estiu sempre es l’època que hi han excavacions a la zona arqueològica de la Llosa, he pensat en retre homenatge a tots aquells nois que venen amb una cullereta i un pinzell per treure una mica de sorra .

Els convidaré a que la cullera la facin servir per un plat típic de la Catalunya profunda! El Cap i pota.

Així doncs aquí comença l’arqueologia del Cap i Pota.

L’ingredient principal, la base d’aquest plat es el porc, la domesticació d’aquest quadrúpede es va produir simultàniament en diversos punts d'Europa i Àsia. Les investigacions apunten que va tenir lloc fa més de 6000 anys, si de fet els homes de l’època varen convertir en un animal de corral al que avui coneixem per a porc senglar o el seu cosi llunya vaja!

 La segona part es un sofregit molt facilo...posem que només fem servir ceba i pebrot.

La ceba té un origen incert ja que diferents estudis han assenyalat Àsia Occidental i el Nord d'Àfrica com a possibles llocs de naixement d'aquesta hortalissa, concretament en zones de Pèrsia, l'Índia o Egipte, respectivament. Els primers vestigis de consum humà es remunten a aquests dos últims països, fa més de 5.000 anys. La ceba ens ha acompanyat a tots els països Mediterranis des del principi ja gaudíem de aquest meravellós i dolcet bulb.

Del pebrot  vermell  existeixen evidències arqueològiques a Mèxic, que mostren que el gènere Capsicum ( el del pebrot) va ser cultivat fa més de 6000 anys i que és un dels primers cultius a Amèrica que s'autopoliniza (vaja que es un Juan Palomo). Aquest cultiu s'hauria donat simultàniament en diferents llocs de Sud-amèrica i Centreamèrica.

Així doncs encara que fa molts milers anys que hi es menjaven pebrots no va se fins que el nostre...enviat..Cristófol Colón va portar el pebrot i els seves llavors a casa nostra en el seu viatge de 1493. D'allí es va estendre el seu cultiu per tot el món, començant per Europa, i després - en els temps en què Espanya controlava el comerç amb Àsia - a les Filipines i des d'allí a l'Índia, la Xina, Corea i el Japó, on van ser incorporats a les cuines locals.

Però un altre hipòtesi, seria que va ser portat a Europa septentrional pels Víkings, que podrien haver viatjat, i tornat de, Amèrica abans que Colom, més precisament en 985 en els viatges de Leif Eriksson i dels seus successors. El 1995, el arqueobotánico Hakon Hjelmqvist va publicar un article afirmant que havia evidències de la presència d'ají o Xile a Europa en èpoques anteriors a Colón.Según Hjelmqvist, en una excavació a Sant Botulfo a Lund (Suècia) es van trobar un Capsicum frutescens en un estrat, suposadament, del segle XIII. L'autor afirma que Capsicum va ser descrit per Teofrast (370-286 a. C.) en la seva història plantarum.

El culebrot del pebrot continua, una versió alternativa per a l'expansió del pebrot és que els portuguesos  el van obtenir d'Espanya, i els van conrear a Goa (Índia), que era colònia d'aquest país. Des d'allà es va estendre a través d'Àsia Central i Turquia, fins a Hongria, on es va convertir en l'especialitat nacional sota la forma del pebre vermell.

Be a les hores el pebrot amb sofrgit de pebrot, només va ser posible fins que el pebrot va arribar aquí el dels viatges d’ultramar.Sino es posible que el cap i pota sigui més vell que lanar a peu!