Al mal temps bona cara. MOBILITAT LABORAL

Fa anys, si ens parlàvem de mobilitat laboral es sonava a xinès. Nosaltres érem de poble i procuràvem treballar al poble, de fet si algú tenia feina a Reus o a Tarragona se’ns feia tot una muntanya, i si era algú proper sempre pensàvem que era un pal.

El pal, fa dies que reparteix llenya per a molts, les coses han canviat amb escreix, ja no lliguem els gossos amb llonganisses pel carrer, érem així els catalans? Be ara fins i tot els polítics parlen de la mobilitat laboral i de fet ens conviden que marxem a fer fortuna a l’altre punta del món, o a prendre pel sac però lluny així tenen menys mals de cap.

En el meu cas, he estat voltant una mica, treballant, aquí i allà, i reconec que viure a tocar de la feina és un luxe i si és al teu poble és un regal. Però ai làs, la vida és el que passa al teu costat i que tu has d’anar a buscar per no perdre pistonada.

L’hoteleria, tot i ser un sector que en relació als altres aguanta l’envestida, esta també tocat, no ens anem a enganyar a aquestes alçades, sobretot pel tema laboral. Aquí a la costa, la professionalitat o el que és el mateix, el professional format sigui per l’experiència dels anys o per la part acadèmica, percentualment brilla per la seva absència.

Estic segur que les condicions laborals, horaris, sou, etc. son una peça fonamental per analitzar tot aquesta manca de personal format, sobretot a la part de la sala, però sobretot esta lligat al poc reconeixement que te l’ofici, una frase que és present a l’imaginari popular és la de que “ porta plats ho pot fer qualsevol”. Clar amb aquest pensament no farem res de profit.

No vull obrir l’olla dels trons, sobretot per que l’empresari avui, te molt més poder que  ahir, per que els drets dels treballadors han estat esborrats per unes reformes laborals i decrets lleis i per que un lloc de treball avui és un be preuat, que dic un be preuat és millor que si et toques la grossa.

Això implica que no és el moment, el treballador a dia d’avui fa muts i a la gavià, i soporta el que fa uns anys seria impensable, la precarietat és latent i l’aprofitament per part d’un sector de l’empresariat queda palès en qualsevol conversa de cafè.

Ara fa un temps que tinc una situació de mobilitat laboral, en el meu cas per iniciativa pròpia, content i a gust. Però això m’ha donat peu a conèixer moltes persones que diàriament recorren llargues distàncies per tenir una feina.de fet passen quasi mitja jornada laboral al tren o d’altres vehicles.

Molts dies coincideixo amb un antic company de feina que va a buscar-se les garrofes a Barcelona, per que necessita treballar tot l’any. L’estacionalitat del nostre sector abans es podia combinar amb alguna feineta o marxant a fent la temporada a la zona d’esqui, o si un es jove pot reduir els gestos per que viu amb la família que li posa sostre i plat a taula. Però algú amb família i que a de fer front a hipoteques i demés pactes amb el diable, és complicat amb un sou cada cop més baix.

Be però com començàvem aquest escrit al mal temps bona cara, i fica-hi el cul, no hi ha més, un s’ha de buscar les garrofes, és de rebut fer el que s’escaigui, així que endavant companys, anem aquí i allà a cerca feina, fem les ameriques  per guanyar calerons i qui tingui sort que treballi a tocar de casa, però siguem conscients, catalans, catalanes que una bona feina és com si et toques la grossa, i més si et fa gran la bossa!